“Si els checklists han demostrat que salven vides, per què està sent tan difícil la seva implantació?” Amb aquest titular, Nature es fa ressò d’una contradicció que, per entendre-la, convindria anar als orígens de la curta història dels programes de la seguretat del pacient, on hi trobarem dos referents mítics. El primer és un estudi dut a terme a 108 UCI de Michigan (Pronovost 2006) que va demostrar que un simple checklist que comprovava, entre altres accions, que els professionals que havien d’inserir una via s'havien rentat les mans apropiadament i que la pell de l'entorn de la incisió estava correctament desinfectada, gairebé feia desaparèixer les bacterièmies (d’aquí la denominació dels programes de bacterièmia zero). L’altre referent és un estudi pilot de 8 hospitals (Haynes 2009) que va demostrar que un checklist quirúrgic reduïa complicacions i mortalitat de manera significativa. Aquests resultats van esperonar al cirurgià Atul Gawande a escriure “The Checklist Manifesto”.
A partir d’aquest excel·lent punt de partida, la majoria de governs, i la mateixa OMS, van regular els checklists com un instrument per garantir la seguretat dels pacients, però la segona onada d'estudis no va confirmar l’optimisme inicial. Per posar dos exemples: una iniciativa britànica que va voler replicar els resultats de Pronovost amb el checklist per evitar bacterièmies (Matching Michigan, Bion 2013) no va aconseguir replicar resultats, i un estudi a Ontario (Urbach 2014) tampoc va obtenir les reduccions de complicacions i mortalitat del treball inicial del checklist quirúrgic de Haynes i Gawande (veure post "Checklist quirúrgic, una garantia qüestionada").
Amb tot això, l'Imperial College de Londres va llençar un estudi per veure el grau d’implantació real del checklist quirúrgic a 5 hospitals públics anglesos i va descobrir que, si bé l’aplicació formal era del 97%, la qualitat dels formularis era molt millorable. Vegin a l’infogràfic l’arrel del problema: entre un 29% i un 34% dels professionals pensen que el checklist és una burocràcia més (una pèrdua de temps) o que tot i admetre que la intenció és bona, els formularis els semblen inapropiats. El resultat és que la meitat dels professionals dels quiròfans, almenys a Anglaterra, no s’acaben de prendre seriosament la metodologia checklist.
Què ha passat entre els primers estudis tan positius i els segons tan decebedors? L’enquesta dels anglesos ho diu ben clar: la implicació dels professionals. En els primers treballs la iniciativa era engrescadora i la participació voluntària, en els segons els programes els havien decretat els governs i el compliment era obligatori.
Malgrat les dificultats, Atul Gawande defensa que no hi ha marxa enrere, els checklists milloren la seguretat del pacient, sempre que siguem capaços d'implicar els líders clínics i que els permetem que adaptin els formularis als seus entorns específics. En conclusió: de poc serveixen les regulacions si els professionals no es fan seves les iniciatives.
Jordi Varela
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada