Qui deia que els models hospitalaris eren massa rígids?

@varelalaf

A partir de la segona meitat del segle passat, els hospitals es van organitzar de manera compartimentada en serveis mèdics que, des de llavors, s'esforcen a defensar els límits del que els hi pertoca i del que no. Cal reconèixer que aquest model ha donat els seus fruits, sobretot en procediments protocol·litzats però, per altra banda, som molts els que pensem que tanta fragmentació està sent un llast per abordar el tractament als pacients complexos que requereixen avaluació integral i treball en equip multidisciplinar.

La història dels respiradors i les UCI

Valgui aquesta introducció com a punt de partida per recordar què estava passant en la manera de funcionar dels hospitals el dia abans que ingressés el primer pacient amb coronavirus. Ara bé, per entendre què ha passat després, admetin-me que retrocedeixi als anys quaranta, quan un brot de poliomielitis es va estendre arreu, també als Estats Units, on Drinker i Shaw, a la Harvard School of Public Health, van dissenyar el pulmó d’acer, un respirador de pressió negativa pensat específicament per als malalts de poliomielitis, la majoria nens. Aquells aparells, a imatge del que passa ara, van tenir un gran impacte en l’opinió pública i en el tractament simptomàtic i pal·liatiu dels malalts tot i que l’epidèmia no es va poder atacar seriosament fins que Salk, uns anys més tard, va aconseguir la vacuna.

Acabada la guerra, John Emerson, també de Harvard, va transformar el pulmó d’acer en un respirador de pressió positiva, una màquina revolucionària que va estendre l’ús de la ventilació forçada a altres situacions clíniques com l’anestèsia, els pacients amb malalties respiratòries greus, els pacients xocats, els comatosos, els politraumatitzats, etc. Llavors, els directius dels hospitals es van adonar que no podien formar a totes les infermeres en el maneig dels respiradors i, per això, van crear petites unitats de pacients amb ventilació mecànica comptant amb l’adscripció d’infermeres específicament entrenades, la qual cosa va ser l’origen de les primeres UCI, unitats multidisciplinars basades en la complexitat de les cures, i no en altres consideracions.

L’impacte de l’epidèmia del COVID-19 en la casuística dels hospitals

En plena pandèmia del nou virus, els hospitals han vist com, en pocs dies, els canviava la casuística, de manera que moltes de les seves activitats més reconeixibles, com la cirurgia programada o les consultes externes, han reculat dràsticament, empeses per un tsunami de malalts afectats de coronavirus, que estan fent necessàries ampliacions reiterades de plantes d’hospitalització, llits d’UCI, hospitalització a domicili, hotels i pavellons esportius, mentre que els respiradors han tornat al primer pla informatiu, com ho van ser durant l’epidèmia de la poliomielitis.

Sorprèn com els hospitals han trencat esquemes d’un dia per un altre

Davant de la gravetat de la situació, metges i infermeres han fet un gir mental espectacular. Han deixat de banda l’especialització que tant els ocupava i s’han arremangat al crit de: què s’ha de fer? Així veiem com, de cop i volta, a les plantes d’hospitalització COVID-19, que ja ocupen el 70-80% dels llits hospitalaris, s’hi organitzen equips multidisciplinars on, sota la supervisió de pneumòlegs i internistes, treballen plegats, i amb dedicació plena, digestòlegs, traumatòlegs, instrumentistes, endocrinòlegs, perfusionistes o pediatres, mentre que d'altres especialistes més allunyats de l’activitat clínica general, com oftalmòlegs o psiquiatres, munten unitats de suport o atenen els pacients a casa, als hotels o als pavellons esportius.

En una crisi excepcional, una bona notícia és que els valors essencials dels professionals sanitaris han sorgit amb força, fins a l’extrem que hem vist com s’han dissolt capelletes i s’ha abraçat, per contra, el treball en equip multidisciplinar, tot plegat amb una entrega encomiable.

L’epidèmia de poliomielitis va provocar un gran avenç en l’atenció dels pacients crítics i, si em permeten el paral·lelisme, aquesta epidèmia de coronavirus hauria de servir-nos per donar una empenta, quan tot acabi, a una manera més col·laborativa de tractar els pacients complexos, fràgils i vulnerables.

El meu agraïment a Antoni Castells, Director Mèdic de l'Hospital Clínic i a Cristina Carod, Directora Executiva del Consorci Hospitalari Parc Taulí de Sabadell, per la seva contribució en els continguts d'aquest post.

Jordi Varela

Editor