Detecció i abordatge de la solitud i l’aïllament social en la pràctica clínica

Nota dels editors: Aquest post va ser publicat el 6 de març, però degut a l'avenç de l'epidèmia que es vivia en aquell moment, creiem que no va merèixer l'atenció habitual dels nostres lectors, per la qual cosa hem decidit donar-li una segona oportunitat.

El fet que la solitud i l’aïllament són determinants de salut importants, associats a nombrosos resultats adversos en aquest camp, està demostrat, i fins i tot resumit, en agradables xerrades TED.

No obstant això, us heu trobat mai, fins ara, que un dels diagnòstics o dels problemes actius d’un pacient, a la seva història clínica o a l'informe d’alta, inclogui algun d’aquests factors? En tot cas, quan treballem en un context interdisciplinari, com per sort ho és la geriatria, la treballadora social ha fet anotacions sobre l’estructura familiar, la xarxa de cuidadors o altres aspectes del suport social.

Un article recent publicat a la revista Journal of the American Geriatrics Society pel grup de geriatres de la Universitat de Califòrnia, San Francisco (UCSF), proposa, finalment, un abordatge pràctic per avaluar i mitigar la solitud i l’aïllament en les persones grans, traduint el títol al peu de la lletra, que es dirigeix a un públic molt transversal de professionals sanitaris perquè l'incorporin a la seva pràctica. L’article segueix una estructura molt lineal. En primer lloc clarifica els conceptes:

• Què és la solitud? La sensació subjectiva d'estar sol (aïllament percebut). O el patiment a causa de la discrepància entre les relacions socials ideals i percebudes.
• Què és l’aïllament social? La falta absoluta o gairebé absoluta de contactes amb la societat. Es refereix al nombre quantificable de relacions.
• Què és la connectivitat social? Un constructe multifactorial que representa aspectes estructurals (p. ex.: dimensió de la xarxa social, estat civil), funcionals (p. ex.: suport social percebut) i de qualitat (p. ex.: positius o negatius) de les relacions socials. En una escala creixent, l’aïllament, la solitud i unes relacions dificultoses serien exemples d'escassa connectivitat social.

En segon lloc, proporciona una sèrie d’accions pràctiques que haurien de portar a terme els professionals sanitaris en contacte amb una persona gran:

1. No tinguis la presumpció de qui està o no està sol.
2. Considera la possibilitat de fer un cribratge utilitzant escales curtes i validades, com la “3-items loneliness screen” o l’escala recomanada per l’IOM “Berkman-Syme Social Network Index”, i reflecteix-ho a la història clínica electrònica. Afegeixo que, com que no estic al cas de la validació d’aquestes escales en el nostre entorn, l’escala “Este II”, traduïda al castellà, té en compte les relacions socials, incloent-hi les virtuals (via internet, xat, etc.).
3. Pensa com i per què una persona pot estar aïllada o sentir-se sola i centra els teus consells en els mecanismes. Per exemple, si l’abordatge és incrementar les oportunitats d’interaccions o suport social, dona-li prescripcions quantificables i mesurables.
4. Pregunta al pacient quina pensa que podria ser una resposta al seu aïllament o la seva solitud i familiaritza’t amb alguns dels programes comunitaris i amb els recursos per a les persones grans de la teva àrea. Diferents institucions públiques o webs poden ser una ajuda i un punt de partida. A Catalunya, l'atenció primària de salut sol estar força familiaritzada amb aquests aspectes.
5. Dona veu a les necessitats dels teus pacients grans i reivindica polítiques que donin suport a la integració dels serveis sanitaris i socials, ja que els factors de risc social tenen un impacte clar en la salut i, finalment, en els costos del sistema sanitari.

En tercer lloc, suggereix possibles intervencions emmarcades en els objectius que persegueixis:

1. Incrementar les habilitats socials (p. ex.: psicoteràpia).
2. Millorar el suport social (depenent de què necessita el pacient): acompanyament per part de voluntaris, participació en grups de conversa (fins i tot xat), teleassistència, etc.
3. Incrementar les oportunitats d’interacció social. Per exemple, proveir el pacient d'un audiòfon o d’un mapa dels recursos comunitaris on pugui crear relacions o abordar barreres com el transport.
4. Afrontar una possible conducta social disadaptativa, la qual ha demostrat beneficiar-se dels tractaments cognitivoconductuals, encara que puguin ser més complexos i cars per al pacient.

És veritat que ens falten eines. Habitualment, jo mateix, davant d’un pacient amb demència, sé o sabria què fer des del punt de vista farmacològic o d’intervencions no farmacològiques (promoure l’activitat física, modificar la dieta, etc.), però malgrat saber-ho em trobo frustrat, en molts casos, perquè sé que aquestes no són les principals mesures que cal adoptar amb el pacient i que, a més a més, no es podran implementar correctament si primer no es milloren les relacions socials i el suport social. Tot i tenir la col·laboració proactiva de les treballadores socials, sovint no disposem d'instruments suficients per revertir situacions de solitud o aïllament, fins i tot, a vegades, no percebudes per la persona afectada. Aquestes eines també han de preveure, a part del kit del professional que ens proposa UCSF, més atenció i inversió en les polítiques públiques que serveixin per donar solucions a una multiplicitat de situacions que requereixen un recurs social.

En definitiva, aquest article i la metodologia de treball que proposa constitueixen un bon exemple de com contextualitzar la crida a unificar l’abordatge de la solitud no desitjada que feia la reconeguda geriatra Linda Fried en una carta publicada recentment per The Lancet.

Ara només falta que, entremig dels nostres codis diagnòstics i de la llista de treball per problemes, comencem a declarar la solitud no desitjada i l’aïllament social i a dissenyar, al seu costat, el pla d’intervenció interdisciplinari. En un moment en el qual, per altres raons epidemiològiques, el risc és acabar en quarantena i aïllats, vull concloure amb un títol de The New York Times d’ara fa un parell d’anys: “Llarga vida a les amistats!”.

Post relacionat: "La solitud, un dels grans problemes de fer-se gran".