De l’efectivitat al valor, un llarg trajecte

Jordi Varela

Editor

L’arribada de l’efectivitat

Malgrat els avenços científics de finals del segle dinou, a principis del vint la pràctica clínica continuava estancada per creences ancestrals. Els hospicis eren llocs llòbrecs on els pobres anaven a morir, mentre que els sanatoris internaven munts de joves tuberculosos sense comptar amb cap pla terapèutic efectiu. Quan el 1928 Alexander Fleming va observar que els fongs que havien envaït una part del seu laboratori, impedien el normal creixement dels estafilococs, el seu descobriment va despertar escàs interès en la comunitat científica, i van haver de passar dotze anys fins que un grup de químics, esperonats per la lluita contra les infeccions de les ferides de guerra, va purificar el bactericida fúngic i va aconseguir que la penicil·lina sortís al mercat. Per altra banda, enmig de la pandèmia de poliomielitis dels anys quaranta, un grup d’enginyers nord-americans va dissenyar el pulmó d’acer per ajudar a respirar les criatures afectades per la polio que patien apnea. Aquell enginy va evolucionar ràpidament cap als respiradors de pressió positiva, per la qual cosa, un cop acabades les terribles guerres de la primera meitat del segle, la medicina comptava amb antibiòtics, els anestesistes amb aparells de ventilació mecànica i, amb aquestes innovacions, els cirurgians van desplegar noves tècniques quirúrgiques impensades poc abans. Amb tot això, els hospicis van esdevenir hospitals, els sanatoris van tancar i la gent es va adonar que la medicina solucionava problemes.

L’arribada de l’evidència

El 4 de novembre de 1992, un grup d’epidemiòlegs canadencs, encapçalats per Gordon Guyatt, va publicar un article seminal, en el que venien a dir que els epidemiòlegs estaven farts d’analitzar les variacions de la pràctica clínica i només  explicar-se-les entre ells. Amb l'empenta de la medicina basada en l'evidència, van néixer les guies de pràctica clínica, uns documents que recomanen quines són les bones pràctiques i quines no. Val a dir que la cultura mèdica havia necessitat gairebé mig segle, comptant a partir de la producció massiva de la penicil·lina el 1945, a més de l'empenteta dels epidemiòlegs, a incorporar la idea de l’efectivitat en els seus protocols d’actuació. Mentrestant els hospitals, que havien crescut d’allò més, es van enredar en l’elaboració d’organigrames, en l’homologació de processos i en el combat contra les ineficiències internes i, de fet, encara hi són.

El valor de la mirada dels pacients

El novembre de 1999, els Instituts de Medicina nord-americans van publicar l’informe “To err is human”, un document que va oferir una visió de la qualitat assistencial des de la perspectiva del pacient, cosa que va generar nous instruments per millorar la seguretat de la pràctica clínica. Set anys més tard, Michael Porter i Elizabeth Teisberg van anar més enllà i van definir el valor com la qualitat percebuda per les persones en relació als costos dels processos assistencials. Va arribar, doncs, el moment d’incorporar les decisions compartides a les guies de pràctica clínica, un fet inviable si no s'aconsegueix que la cultura mèdica, sense abandonar la certesa científica, baixi del pedestal i assumeixi tres principis molt valuosos: escoltar, comprendre i compartir. Per altra banda també caldrà que els hospitals s’espolsin els excessos de rigideses i burocràcies, aixequin la mirada i aprenguin a crear unitats clíniques multidisciplinàries i participatives, un fet que els permetrà remodelar els seus serveis comptant amb l’experiència dels seus pacients.

La provisió de serveis sanitaris ha acabat ocupant una posició cabdal en la societat, un fet impensable fa només cent anys, i per això pacients, clínics i directius haurien de saber plantejar nous escenaris més valuosos, és a dir, centrats en l’efectivitat i adaptats a la manera de ser de les persones.