Una pandèmia de desconfiança

Gustavo Tolchinsky

Cui prodest
 

Com mantenir la credibilitat per prendre decisions en escenaris complexos

La manera com la ciència és visualitzada per la societat és molt diversa i ha variat al llarg de la història i de les cultures. El valor que la societat li ha donat també està subjecte a canvis. N'hi ha molts exemples en la literatura, la pintura o la política. Així, les pintures de Klimt es van produir en un ambient cultural on l'art i l'avantguarda dels descobriments científics convivien en simbiosi en moltes de les seves manifestacions. També s'observa en obres com Contrapunt, d'Aldus Huxley, on alguns passatges són una veritable classe d'anatomia o fisiologia. El procés creatiu, i la capacitat de l'ésser humà de descriure la natura i aconseguir explicar fenòmens incompresos o ocults fins a aquell moment, meravellava i inspirava molts artistes que el compartien amb la societat. A l'extrem oposat tenim exemples de la política, com el president Trump, que ha legitimat de manera explícita discrepar de les evidències (facts), o que s'han portat al cinema en pel·lícules com No mires arriba (Don’t Look Up), en la qual es mostra un cas extrem en què es polititza de manera interessada la informació científica i com això acaba polaritzant la societat fins a la confrontació i la catàstrofe.

La desconfiança és inherent al contacte entre ciència i societat

La societat es mou en l'ampli rang que va des de la credibilitat fins al descrèdit de la ciència, a la deriva de múltiples fenòmens que la condicionen. El coneixement científic és motiu de debat, discrepància, refutació o validació en els diferents fòrums d'experts en cada branca de la ciència, com un cicle incessant que permet fer avenços o obrir nous camps d'estudi. El coneixement científic també està subjecte a conflictes d'interessos o pot ser polititzat. Moltes branques de la ciència no són qüestionades per la societat simplement perquè no hi tenen un impacte directe i no es troben a l'esfera pública, però aquelles que afecten la societat i el dia a dia dels seus individus solen estar més qüestionades. Scientific American va publicar un estudi juntament amb Nature sobre la confiança en la ciència, relacionada amb diferents temes, on s'evidencia un alt nivell de desconfiança en la ciència i en qüestions rellevants com la seguretat alimentària, la curació del càncer, les causes de l'autisme i, la que en surt més mal parada, la pandèmia de grip (N1H1), tal com es mostra a la següent figura. 

Figura. Quant confien les persones en el que diuen els científics? (Font: “In Science We Trust.” Scientific American 303, no. 4 (2010): 56–59).

Els professionals de la salut utilitzem el coneixement científic i l'integrem en la pràctica clínica, amb la qual cosa moltes vegades exercim de portaveus de nous coneixements i de la importància que aquests tenen per a la societat, la qual ens considera competents per a això.

Missatges i discrepàncies

Sabent això, i sabent que des del començament de la pandèmia de SARS-CoV-2 el debat científic i les decisions polítiques s'han retransmès gairebé en temps real, és fàcil que hi hagi hagut conflictes. Durant l'evolució de la pandèmia, les diferents mesures de caràcter polític eren considerades encertades per diversos experts, mentre que d'altres les consideraven completament inadequades, amb la qual cosa es traslladava un missatge de discrepàncies i confusió a la societat a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Aquest punt va suposar un element de complexitat afegit al repte de l'atenció sanitària. De fet, hi va haver un punt de ruptura entre una part de les societats científiques i l'administració. Més enllà del soroll mediàtic i polític que es generava amb cada discrepància, aquestes discrepàncies han tingut com a conseqüència l'erosió de la confiança en les institucions i les organitzacions, així com en el paper dels professionals i de la comunitat científica, que lentament ha anat afectant diferents sectors de la societat. L'assumpte no és banal ja que ha arribat a l'extrem que professionals sanitaris, científics o divulgadors van ser objecte d'agressions i amenaces per les seves declaracions durant la pandèmia. 

La confiança i la credibilitat són indispensables per poder prendre decisions amb els pacients  en la pràctica clínica quotidiana, però també ho són a l'hora d'implementar polítiques de salut pública, sobretot en situacions de crisi. En les crisis de salut pública, les institucions, les organitzacions i els col·lectius professionals són eines que han de funcionar alineades per ser eficaces. Cadascuna amb les seves funcions i responsabilitats, però alhora amb posicionaments i declaracions concordants, perquè totes exerceixen un impacte. 

Precisament durant la pandèmia, la presa de decisions en un moment de màxima incertesa constitueix una problemàtica anomenada “oberta o maliciosa (wicked)” que significa que va més enllà de la classificació o taxonomia de la ciència mèdica. Es tracta d'un fenomen complex. Fins i tot la definició de mortalitat causada per COVID-19 establerta per l'OMS al començament de la pandèmia va ser motiu de controvèrsia, que és analitzada a la publicació The Pandemic of Argumentation. Una qüestió no menor és el ball de xifres, que també ha generat discussions tempestuoses i interessades des de diferents àmbits, com ha passat amb molts altres elements relacionats amb la pandèmia. Però més enllà de les discussions sobre la definició de conceptes i com es comptabilitzen, la controvèrsia científica (i raonable) té posteriorment una traducció mediàtica i social molt distorsionada que és terreny adobat perquè es plantegin no només dubtes raonables, sinó la instrumentalització política i la polarització social i fins i tot s'arribi a la deriva de la conspiració.

Durant la pandèmia, les institucions i les organitzacions sanitàries intentaven connectar amb la societat mitjançant missatges a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, tant per comunicar i informar de manera genèrica com per informar de canvis normatius, demanar col·laboració, informar de la situació en proximitat o donar esperances i empatitzar mútuament amb el patiment. També hem pogut veure com persones individuals desacreditaven la informació o les mesures oficials a les xarxes socials o als mitjans de comunicació, en alguns casos amb gran vehemència i en defensa d'una veritat que a vegades s'ha demostrat canviant segons les circumstàncies.

Com mantenir la confiança en la ciència, en el col·lectiu mèdic i en les institucions?

Aquí es planteja un dilema important. Es tracta de trobar l'equilibri amb transparència entre la manifestació de la discrepància i la preservació de la credibilitat i, per tant , la capacitat de portar a terme accions amb impacte en el context d'una crisi per part de les institucions. Això no té una solució senzilla i clarament definida si no és en un context determinat. Confrontar els conceptes de “veritat” i de “bo o adequat” no té el mateix impacte positiu a la societat. “La veritat” és útil a l'hora de fer una descripció fidedigna i ajustada d'allò que es coneix, però en contextos d'alta incertesa cap dels actors té totes les certeses, no sempre hi ha acords sobre la metodologia d'anàlisi de les dades i aquesta pot canviar en el temps. Allò que és “adequat” ha de tenir en compte aspectes ètics, legals i de llibertats, entre d'altres, alhora que va incorporant un alt nivell d'incertesa i, per tant, de la complexitat visible i la potencialment oculta. 

La transparència no implica esbombar les discrepàncies sobre la definició de conceptes o metodologies, sinó informar que les decisions polítiques basades en la ciència comporten riscos i hi ha interessos en joc. Les institucions tenen molt de camp de millora per comunicar amb prudència i prendre decisions amb les evidències científiques disponibles i tenint en compte la complexitat i la incertesa, però pensant alhora en els interessos de la població que estan en joc per continuar sent útils a la societat que serveixen. Com la ciència, també són perfectibles.

Sovint, l'impuls, la immediatesa i la visibilitat a les xarxes socials activen un acte reflex per mostrar la nostra discrepància, però aquest va acompanyat freqüentment de judicis de valor o d'una vehemència desmesurada. Hem de discrepar de manera raonada i fer-ho en un context, amb la prudència necessària i pensant en el valor que aporta. Hem de tenir molt present que quan ens identifiquem públicament com a professionals sanitaris o experts en algun camp científic som en part responsables no sols de traslladar el nostre coneixement, sinó de preservar la confiança en la ciència i en el col·lectiu que representem, però sense obviar la complexitat present en un camp concret, tenint en compte el context social i polític en què s'esdevé.