divendres, 10 de juny de 2016

Guerres d'experts

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’assistir al Festival de Cine d’Autor de Barcelona, el D’A. Vaig poder gaudir d'una bona colla de pel·lícules: melodrames, obres socials, assaigs audiovisuals, comèdies, moltes d'elles innovadores, amb estructures narratives pròpies del temps i amb voluntat trencadora i juganera.

Al D’A hi assisteixen força crítics i cinèfils, el quals aprofiten, al mateix temps, per reivindicar les seves pel·lícules preferides i criticar la pèssima distribució i exhibició cinematográfiques que patim al nostre país, que és la causa d'un visionat quasi impossible per a la majoria de pel·lícules. Cal canviar, uns i altres, canviar. Cal establir circuits adaptats als nous gustos i, d'aquesta manera, canviar els costums dels espectadors. Menys sales pel cine mainstream, el cine de les grans superfícies, i més opcions per al cine més inventiu, més original, pel cine de més qualitat. Però, a l’hora de la veritat, me n’adono que vivim en mons allunyats, crítics i públic general. Fem comentaris per ser escoltats, entesos i acceptats per nosaltres mateixos. La majoria dels crítics parlem un llenguatge que no és entès per la majoria de la ciutadania. Amb voluntat purista i renovadora dissenyem marcs de referència que només ens serveixen per tancar-nos en les nostres pròpies cabòries. I, per si no en tinguéssim prou, els esquemes de pensament d’uns i altres son sistemes incompatibles: Dirigido Por...  pot reivindicar el cine de superherois, una noció allunyada de Caiman Cuadernos  i obscena per a l’ortodòxia de Lumière, publicació ancorada en el cinema més hermètic. Sensacine reivindica, a l’estil Fotogramas, les  glòries del cine amb despreocupació, mentre Miradas de Cine ha anat deixant de banda el cine més complex, per aplicar anàlisis en profunditat al cine comercial. Transit se situa a mig camí de les anteriors amb  innovadors anàlisis visuals, mentre Otros Cines, Contrapicado, Cine Divergente o Culturaca fan articles clàssics en forma, però atrevits en esperit.  El que compta per tots ells es la reivindicació del bon cinema i la seva promoció però, sovint, les seves propostes es contradiuen. I, d’altra banda, n’heu sentit parlar d’algun d’aquests mitjans? heu entrat algun cop a les seves webs? heu llegit algun article d’ells? No respongueu, no cal. Tots sabem la resposta.


Amb aquests pensaments, faig una mirada al món de la sanitat. Volem una gestió clínica innovadora, allunyada de les anquilosis dels vells mètodes. Plantegem centrar-nos en el pacient i treballar en equip. Volem aprofitar bases de dades per tal que ens permetin fer una estratègia eficient a les nostres organitzacions... Però, sabem comunicar-ho? o patim una endogàmia similar a la dels crítics de cine, tancats a les nostres torres d’ivori, emprant el nostre llenguatge pur i únic? Fem tot el necessari per tal que els nostres missatges siguin comprensibles pels clínics? Poden veure avantatges en noves estratègies? Son les nostres propostes creïbles, o els profesisonals sanitaris pensen que parlem de cine coreà o iraní? Sabem comunicar-nos emprant conceptes com EFQM, “lean” o “less is more”? O creuen que parlem d’assaigs teòrics, lluny de gustos i necessitats? I, què passa amb aquell ciutadà, aquell pacient, que volem posar al centre del sistema, però que rep propostes diferents segons els gestors siguin de l’administració, dels hospitals o de l'atenció primària? 

He de confessar que, de vegades, llegeixo algun text sobre estratègies o experiències de gestió que em resulta difícil de comprendre, com si em parlessin de la nova onada de cinema social filipí o de l'estètica analítica en la filmografia d’un realitzador lituà. I penso que no ens en sortirem, que estem massa lluny del nostre objectiu o, més ben dit, que ens hem passat de llarg i hem deixat de banda, perduts en les nostres teories, en les nostres discussions internes, a professionals assistencials i ciutadans.

Això sí, si mai s’estrenessin, no deixeu d’anar a veure Kaili blues, Cosmos o Sunset song. Us las recomana un “expert”!