divendres, 17 de juny de 2016

Necessitem una peixera



El psicòleg americà Barry Schwartz a qui es pot llegir amb freqüència a The New York Times o escoltar en les conferències TED (Technology, Entertainment, Design) ens fa reflexionar sobre la paradoxa de triar. La seva exposició comença amb el que anomena el "dogma oficial" de totes les societats industrials occidentals, que diu així: "Si estem interessats a maximitzar el benestar dels nostres ciutadans, la manera de fer-ho és maximitzar la llibertat individual". La raó d'això és que la llibertat en si mateixa és bona, valuosa, lloable i essencial per als éssers humans: "si la gent té llibertat, cadascú de nosaltres pot actuar pel seu compte per fer coses que maximitzaran el nostre benestar i ningú haurà de decidir en el nom nostre. La forma de maximitzar la llibertat és maximitzar l'elecció: quantes més possibilitats tingui la gent, més llibertat i al seu torn major benestar tindrà".



Aquest concepte també s'aplica als serveis de salut amb la transferència de responsabilitat al pacient a l'hora de triar alternatives terapèutiques, tant en entorns de mercat lliure, com l'americà, com en sistemes nacionals de salut, com l'anglès o l'espanyol.

El millor de tenir maximitzada la capacitat d'elecció és conegut per tots, però què hi ha del dolent? Schwartz destaca els següents efectes negatius:
  1. Paràlisi. Amb tantes opcions a triar, la gent troba simplement difícil fer la tria i es produeix una paràlisi com a conseqüència de tenir massa alternatives.
  2. Reducció de la satisfacció. L'amplitud de possibilitats que tenim, fa que el cost d'oportunitat de cada decisió sigui molt alt, és a dir, l'acte de triar comporta deixar de triar altres opcions i això fa que sempre ens preguntem si realment vam encertar prenent la decisió que vam prendre.
  3. Augment de les expectatives i decepció. Les nostres expectatives sobre el resultat augmenten amb el nombre d'alternatives, ja que la lògica ens diu que si podem triar entre diverses opcions alguna ha d'ajustar-se a nosaltres a la perfecció i el problema emergeix quan aquest ajust no es produeix.
Schwartz, mostrant una peixera, es pregunta: "Què sap aquest peix? Res és possible en aquesta peixera... Imaginació pobre i visió miop del món: aquesta és la forma en què ho vaig llegir la primera vegada... Però quant més ho penso, més m'acosto a l'opinió que aquest peix sap alguna cosa... perquè si trenques aquesta peixera perquè tot sigui possible, no tens llibertat, incrementes la paràlisi i disminueixes la satisfacció. Tots necessitem una peixera encara que certament aquesta és molt limitada potser, fins i tot per al peix... però l'absència de peixera és una recepta per a la misèria, i potser per al desastre".