Great piece from @NewYorker on how shared decision-making looks in practice & how it can help improve #HCQuality http://t.co/NlBVP1xOQV
— Commonwealth Fund (@commonwealthfnd) July 13, 2013
The Commonwealth Fund és una organització privada quasi centenària que va ser creada amb la missió de promoure l'eficiència, la qualitat i l'accessibilitat del sistema sanitari nordamericà.
El nostre tweet de la setmana, emès per aquesta fundació, ens remet a un article molt interessant de la cardiòloga Lisa Rosenbaum (foto), publicat a "The New Yorker", on l'articulista fa servir diversos exemples extrets de la seva pròpia pràctica clínica per il·lustrar la dificultat de l'exercici de la “decisió clínica compartida”. Un dels casos comentats és el de la seva pròpia mare, cardiòloga com ella, que es va trencar el braç en quatre parts i, davant la gravetat de les fractures, els traumatòlegs li van recomanar que es pensés l'eventualitat d'una intervenció quirúrgica, que incloïa un risc d'entre un 20 i un 50% de desenvolupar una necrosi avascular de l'os, mentre que si seguia un tractament conservador, amb immobilització i posterior rehabilitació, tenia un risc, no estimat numèricament, de limitació funcional residual i d'artritis post-traumàtica.
Com afirma la Dra. Rosenbaum a l'article, això de la “decisió clínica compartida” és un assumpte molt atractiu per a polítics, inversors i investigadors, però, en canvi, a la pràctica de cada dia, el metge que exerceix aquesta tècnica s'enfronta a dos fenòmens que li són molt difícils de manegar: el primer és l'anomenat “efecte heurístic”, un concepte que recull la idea que, a l'hora de decidir, les persones ens deixem influir més per les emocions que no pas per les xifres, com, per exemple: “Un amic meu va morir a quiròfan i, per tant, per més que em digui, aquesta doctora no m'engatussarà” o al contrari: “La veïna de dalt es va operar quan ja era massa tard per salvar-li la cama. Crec que hauré de parlar amb la doctora a veure si ja es decideixen a portar-me a quiròfan”. El segon fenomen és la relació desigual d'agència que s'estableix amb el pacient, i això s'expressa quan al final, després de compartir molta informació i moltes xifres, el pacient es mira al metge i li pregunta: "Doctor, si es tractés de la seva mare què faria?" O com escriu l'articulista "You're my quarterback. Do you understand?"
Bon dia; fent referencia a la presa de decisions hem de tenir en compte que el pacient necessita recolçament emocional a l'hora de prendre una decisio sobre le seu futur, sobre la conducta terapéutica a seguir però també hi ha un componente de responsabilitat que no vol asumir. El pacient sap que la decisió és dificil i deixa en mans del metge qué ha de fer: així en cas de actuació fallida el responsable és el professional i en cas de actuació exitosa els responsables son els dos.
ResponElimina