Capacitat, entorn i diversitat: capgirant la visió del envelliment

Segons com es miri, es podria pensar que els professionals sanitaris construïm la nostra fortuna sobre la desgracia aliena. Tradicionalment, de fet, ens ocupem de risc, de malalties i del seu impacte negatiu, més o menys catastròfic. I, davant d’una població que envelleix, ens concentrem sobre la multimorbiditat, la cronicitat, les síndromes geriàtriques, la discapacitat i el final de vida.

El recent informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), titulat “World Report on Aging and Health” (Setembre 2015), aposta per un canvi d’enfocament. L’informe, que es posiciona com una referència de les polítiques sanitaries sobre envelliment, és llarg i complex, i aborda moltes dimensions del envelliment, des de la prevenció a les manifestacions i conseqüències, fins a la necessitat de cures de llarga estada (no en el mer sentit de recurs, si no de necessitat continuada en el temps, de qualsevol manera es proveeixin). Convé llegir-lo (disponible també en castellà).

Un dels aspectes sobre els quals reflexionar, és que l’informe, centrant-se al principi sobre envelliment saludable (definit com el “desenvolupament i manteniment de  capacitat funcional que permet el benestar, en edat avançada”), capgira la nostra visió de salut i envelliment, i adopta un paradigma senzill, que es fonamenta sobre tres elements:

1. Funcionalitat
2. Capacitat intrínseca
3. Entorn

La funcionalitat no és un concepte nou, sobretot en geriatria i gerontologia, doncs la possibilitat de realització de les tasques i funcions que per un individu tenen valor hauria de ser la guia de totes les actuacions terapèutiques. Són més aviat els altres dos conceptes els que, en termes semàntics, poden ser “revolucionaris”. El primer, la “capacitat intrínseca”, és el potencial residual, en termes físics i cognitius de la persona. Tampoc sona estrany que sigui important, però destacaria el concepte de “capacitat” com contrari del que habitualment valorem, la “discapacitat”. El segon, l”entorn”, també és clau per mantenir la funcionalitat, que acaba sent la resultant de l’interacció entre capacitat intrínseca i entorn. Però massa sovint és un element oblidat, tant en la clínica (en les nostres consultes a dures penes ens limitem a preguntar si el pacient barreres arquitectòniques, per exemple), com en la recerca (trobar estudis amb alguna mínima valoració del entorn, que no sigui alguna pregunta d’àmbit social mínima com l’”estat civil”, és una raritat!).

Figura 1. Components de l'envelliment saludable segons el "World Report on Aging and Health"

Fa pocs dies vaig tenir el plaer de convidar en el meu hospital la Susanne Iwarsson, ara catedràtica del Departament de Medicina de la Universitat de Lund, Suècia, i terapeuta ocupacional de formació. Les seves primeres dos diapositives, part d’una vella sèries de imatges, parlaven de capacitat i entorn, i em van suggerir que molt podem aprendre de les altres professions. De fet, en els països nòrdics, on els terapeutes ocupacionals juguen un rol fonamental en l’atenció a la persona gran i, sovint, per la seva expertesa en la solució pràctica de problemes i en l’organització, adquireixen un paper de coordinació. Aquests ensenyaments em recorden que també he anat aprenent de les treballadores socials a eixamplar la meva visió d’autonomia de la persona, no només com falta de “dependència” (tant consolidada és la nostra visió negativa i assistencialista que es va fins i tot nombrar una llei amb aquest terme!), si no com capacitat de presa de decisions en relació als propis desitjos de la persona.

Figura 2. Inversió en i retorn de la inversió en les poblacions que envelleixen, segons el “World Report on Aging and Health”.

L’esperit positiu cap a potenciar la capacitat intrínseca de la persona gran recorre tot l’informe de l'OMS: des de la necessitat de prevenció (que reenvia a la importància de detectar la fragilitat per intervenir amb pilars com exercici físic i nutrició), a la tensió rehabilitadora, que hauria de ser present durant totes les cures de llarga durada, fins al imperatiu d’explotar al màxim el potencial de les persones grans, com recurs en termes productius i de valor afegit social. En algun post antic n’havia fet ja menció.

Un darrer aspecte del document, que considero clau, és el de “diversitat”. L’envelliment és un concepte massa ampli: com bé es subratlla, persones de 60 anys poden tenir el potencial psico-físic d’una de 30, i altres de 50 anys d’una de 80. En altres paraules, l’envelliment cronològic no es correspon amb el biològic. D’aquí la necessitat d’afinar i personalitzar, per estimular al màxim la capacitat residual, trencant falsos mites, encara massa resistents, sobre l’envelliment. L’esport, com l’art, són plens d’exemples d’envelliment saludable, diria “d’èxit” i si calgués aportar proves tangibles dels arguments del informe que he comentat, estaré encantat d’explicar casos destacats en el proper post.