 |
Foto: @famani38
|
La crisi sistèmica que patim configura l'escenari del col·lapse actual de la civilització, que es caracteritza per una globalització del malestar i la por que minva el pensament, la reflexió i la comprensió. No trobem res on agafar-nos, ni líders, ni idees, ni narratives, la qual cosa està permetent que el poder es posicioni darrere de tecnologies que ofereixen succedanis.
Aquesta situació de complexitat afecta tots els àmbits socials, des de la política fins a l'educació, des de l'organització laboral fins a la sanitat. Em centraré en aquesta última que és la que conec més bé.
Des de fa anys, els professionals de la salut som conscients de l'esfondrament dels sistemes sanitaris públics en diferents països. En coneixem les causes, però no disposem de capacitat per implementar solucions. Pensem que amb canvis d'organització, finançament i gestió seria possible canviar i millorar el sistema, ens frustra que no hi hagi motivació política ni gestora per fer-ho. I també no disposar de prou energia o voluntat per part nostra.
Potser la societat està equivocant l'enfocament. Al meu parer, no hi ha cap organització sanitària que pugui resistir la situació social actual que ha convertit la salut en un bé econòmic més i ha establert les lleis de mercat com a lex artis. El ciutadà sempre voldrà consumir "més salut" i, davant de qualsevol símptoma, demanarà solucions.
Hem perdut la batalla de la narrativa en assumir com a cert per al camp de la salut el paradigma de mercat que impera en el nostre temps. En definir la salut com a benestar, obrim la porta a la generació de béns i serveis infinits susceptibles de mercantilització. El pacient esdevé un consumidor i demana ser tractat com a tal. No ens ha d'estranyar que el sobrediagnòstic i el sobretractament siguin els àngels negres que sorgeixin d'aquesta perversió, fills de l'abús sanitari que caracteritza aquesta generació.
La dependència del ciutadà respecte del sistema sanitari és cada vegada més gran. Tant hi fan l'edat i les circumstàncies: davant el més mínim símptoma s'acudeix a un centre sanitari. Hem fracassat clarament en el gastat "empoderament" del pacient després d'anys de bonisme sanitari en el qual s'ha assumit com a lícita qualsevol classe de consulta i s'ha atès tot el que entrava per la porta. I en això és difícil fer marxa enrere.
Però, com transformar aquesta narrativa de salut? Com ajudar aquell que pateix una necessitat a aconseguir una nova perspectiva del que li passa? Les respostes passen per afavorir una comunicació de qualitat que permeti establir una relació de confiança entre pacients i professionals. En segon lloc, aprendre a percebre allò que hi ha sota el motiu de consulta, aconseguir visualitzar la persona com un tot. Atrevir-nos a veure els seus quatre quadrants: físic, psicològic, social i existencial. En tercer lloc haurem de ser capaços d'acompanyar la construcció d'una nova narrativa per part del pacient que li permeti fer-se càrrec del que li passa, acceptar-ho, sostenir-ho i continuar caminant. Guarir-se implica que cadascú completi aquest procés intern amb independència del que succeeixi als seus símptomes.
Molts es preguntaran com serà possible fer-ho en consultes de cinc o sis minuts, amb agendes cada vegada més sobrecarregades. I davant d'això responc amb una altra proposta de canvi de narrativa, en aquest cas per a professionals: si continuem centrats en la queixa i en la limitació no aconseguirem adonar-nos de l'enorme poder que tenim els clínics per ajudar els pacients a transformar el plom de les seves vides en l'anhelat or de la serenitat, el sentit existencial i l'alegria. L'alquímia la fa sempre el que pateix, però com s'agraeix una petita ajuda externa quan s'està enmig d'una nit fosca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada