És possible millorar sense entrenador personal?

Jordi Varela

Editor

Jordi Tosas mentor de Kilian Jornet

Els esportistes d’elit saben que necessiten un entrenador si volen rendir al nivell més alt. Per aquest motiu suporten supervisions estrictes i recomanacions que sovint no els son agradables de sentir, precisament perquè incideixen en allò que més els costa, però saben que sense aquest esperó, els registres s’encallen, o potser reculen.

De què parlem quan parlem d’entrenament personal?

Els entrenadors personals no són el professor, però ensenyen, no són el cap jeràrquic, però influeixen. Potser no són els millors en la matèria específica que ocupa a cada professional, però en canvi poden oferir un punt de vista inèdit. Atul Gawande, en un article al New Yorker, diu que la feina dels coachs es podria comparar a la dels editors que, sense saber-se ben bé què fan, és evident que la seva labor té molt a veure amb la qualitat de l'edició i, en definitiva, amb l'èxit dels escriptors.

La carrera professional a la sanitat és molt diferent a la dels esportistes

Per ser un professional de la sanitat, primer de tot cal un diploma de graduació universitària que certifiqui que l’estudiant ha deixat de ser-ho, després s’ha d'optar a una formació específica en l’especialització escollida, amb un nou certificat que ho acrediti i, finalment, si es vol exercir a la sanitat pública cal guanyar unes oposicions amb la intenció d’aconseguir un entorn laboral de màxima estabilitat (fins i tot alguns en diuen plaça en propietat). Als esportistes, en canvi, "només" els interessa una carrera plena de triomfs.

És oportú, doncs, promoure els entrenadors personals a la sanitat?

La gran majoria dels professionals sanitaris són conscients que els diplomes i les oposicions són necessaris per tenir feina, però no són suficients per aconseguir el prestigi professional. Saben que per ser competitius necessiten lluir un currículum acadèmic i de recerca, malgrat que la transferència d'aquestes activitats a millores en la pràctica clínica, amb prou feines arriba al 10-20%. L’entrenament personal, en canvi, va dirigit específicament a corregir el que es fa malament i a potenciar el que es fa bé, i per això el seu impacte, si el programa és l’apropiat, acostuma a ser satisfactori. Per tant, semblaria oportú que bona part dels fons de la formació continuada es reorientessin cap a l’entrenament personal, però per això caldria vèncer resistències ancestrals, ja que molts pensen que una cosa és anar a un lloc on un professor explica matèries atractives i l’altra, ben diferent, és que algú solvent entri a les teves estances a veure com ho fas.

Quan jo era resident de medicina familiar fèiem grups Balint, unes reunions que eren coordinades per psicòlegs on parlàvem de les emocions i de la subjectivitat que ens induïa la pràctica clínica. No era ben bé un entrenament personal, només alguna cosa que se li semblava, però en tot cas em consta que els grups Balint a l'atenció primària no han reeixit. En la mateixa línia, els centres de salut mental també han tingut una certa tradició de supervisió externa, però tampoc tinc notícies que hagin anat a més, sinó tot el contrari.

Malgrat el clima poc favorable, s'observen experiències d’entrenament personal a la sanitat?

A Buurtzorg, l’organització holandesa d’infermeres comunitàries de la qual n'hem parlat força en el blog, s'ho han pres tan seriosament que han substituït directius per coaches i, malgrat que asseguren que els hi va prou bé, malauradament no sembla que aquest sigui un model que s’estengui per altres models sanitaris.

Atul Gawande (sempre val la pena saber què diu), després d’observar un cert estancament en les seves habilitats quirúrgiques, va demanar a un antic professor seu, Robert Osteen, ja jubilat, que l’anés a observar com operava. Explica com (no es perdin el vídeo) després d’una resecció de tiroides que ell creia haver brodat, Osteen havia omplert un full de notes. Petits detalls -li va dir l’entrenador personal, després de precisar-: però és que en aquests detalls sovint hi ha la diferència entre un bon resultat i un de dolent. Tots dos van quedar satisfets de l'experiència i des de llavors que, un cop al mes, Osteen repeteix el coaching i Gawande diu que els vint minuts que dediquen a analitzar com ha anat la intervenció observada, li són més útils que tots els cursos que ha atès al llarg de la seva carrera.

Els professionals sanitaris no som esportistes, per això no treu que, de tant en tant, algú amb criteri reconegut (hi ha un munt de jubilats que s’hi prestarien), podria observar-nos i oferir-nos recomanacions, com Osteen a Gawande, sobre la tècnica d'un cirurgià, l'entrevista clínica d'un metge de família o l'empatia d'una infermera, per posar tres exemples. Estic segur que malament no aniria.