Trenta reformes i una oportunitat

El 21 de setembre passat es va presentar davant el Govern de la Generalitat de Catalunya el document amb les 30 mesures proposades per enfortir el sistema sanitari, desenvolupat per un grup d'experts nomenats pel mateix Govern. De motivació “pre-COVID” i amb voluntat de transversalitat, agrupa les sensibilitats dels diferents actors del sistema sanitari en un consens ampli i treballat que pretén ser un gran acord de país (si no de totes les propostes, d'un mínim comú denominador, amb independència del "pantone" polític), i un punt d'inflexió en la política sanitària catalana. El contingut del document respon a la necessitat de fer canvis estructurals, latents en el sistema, després d'un llarg període d'immobilisme.

Davant la insuficiència econòmica, és imprescindible un millor finançament del sistema sanitari públic que equipari el nivell de despesa respecte al PIB amb el de països similars i, encara més important, maximitzar el valor dels diners públics destinats a salut. Per a això és essencial disposar d'una agència d'avaluació sanitària que informi, fonamenti, optimitzi i racionalitzi la presa de decisions amb criteris de cost/efectivitat i amb caràcter vinculant. I fer-ho, tal com apuntava fa uns dies el professor López Casasnovas, a l'estil del NICE i a Catalunya.

D'altra banda, la rigidesa en la gestió de gran part de les institucions sanitàries dificulta que aquestes tinguin un funcionament òptim. Organitzacions complexes i obligades a donar respostes ràpides i canviants malviuen dins de la cotilla administrativa. Si estan sobrevivint a la crisi del COVID és, en bona part, perquè s'ha relaxat la burocràcia. Aquestes institucions no poden tenir nivells d'autonomia similars als d'un "negociat" de l'Administració: és vital anar cap a un nou model de gestió pública basat en organitzacions més flexibles, orientades a la millora contínua de resultats i que fomenti la competència per comparació. 

Finalment: hi ha un índex de burnout entre els professionals sanitaris. A l'esforç portat a terme durant la pandèmia s'afegeix una situació de desgast que s'arrossega des de fa anys: les vagues (que han fet pràcticament tots els col·lectius) reivindiquen, entre altres coses, una millora de les condicions laborals, més autonomia organitzativa i més reconeixement social. Mentrestant, una creixent proporció de ciutadans reclama canvis en el sistema (segons l'últim CIS, el 84% creu que és convenient fer reformes a la sanitat).

La Comissió Interdepartamental creada en paral·lel al Comitè d'Experts té el deure de  passar de la teoria a l'acció i, una vegada rebut el document, abans de final d'any ha de presentar una agenda de transformació per posar en marxa les actuacions proposades (moltes de les quals, per cert, "no costen diners"). Ara que l'informe esmentat ha sortit de l'atenció  mediàtica, convé reflexionar sobre com es desenvolupa  la política sanitària en resposta a allò que és urgent i en resposta a allò que és important. Sembla que l'aplicació dels fons europeus “Next Generation” accelerarà reformes necessàries en diferents sectors. Esperem que la pluja de milions no sigui només per tapar forats, sinó que estimuli (quan no obligui) les reformes de l'Administració i, especialment, del sistema sanitari.