Diversos estudis de base poblacional han demostrat que el nivell d'ingressos econòmics de les persones està relacionat amb la qualitat de la seva salut i amb els seus nivells de supervivència. Aquesta és una troballa que no fa més que confirmar el que intueix el sentit comú. Les persones benestants, en general, són més conscients, que el comú dels humans, que hi ha una manera saludable de viure la vida i, per això, els gimnasos s'han omplert de màquines, els entrenadors personals i les dietistes tenen més feina que mai i el mindfulness és un valor a l'alça. Cap estudi ha demostrat, però, que el major consum de serveis sanitaris per part de les persones benestants tingui cap influència en els bons resultats en termes de salut i mortalitat d'aquest grup poblacional.
El miratge del càncer dels rics
L'ús dels serveis sanitaris com un bé de consum, que s'observa especialment als que s'ho poden pagar, està donant senyals negatius, especialment en un dels terrenys més sensibles, el de la prevenció del càncer. Un article de H. Gilbert Welch i Elliott S. Fisher (Darmouth Institute), "Income and cancer overdiagnosis: when too much care is harmful", diu que, en els territoris nord-americans amb ingressos més alts, s'ha disparat la incidència de quatre càncers: mama, pròstata, tiroides i melanoma, en relació amb els territoris més pobres, sense cap reducció en la mortalitat. I la pregunta és: de què serveix anar a la cerca de càncers que encara no s'han manifestat clínicament si d'aquesta acció no se n'obté cap resultat? Malauradament, la resposta a aquesta pregunta no és neutra, no és que la prevenció secundària exagerada no serveixi de res, sinó que és negativa, ja que les conseqüències de l'inevitable sobrediagnòstic són palpables, amb la realització d'un munt d'intervencions, irradiacions i intoxicacions innecessàries.
La teoria dels reservoris
En defensa dels programes del diagnòstic precoç del càncer, a moltes persones els agrada fer la comparació amb el manteniment dels cotxes, suposo que motivades perquè es tracta d'un model preventiu molt intuïtiu: si canvies les peces que la revisió ha detectat que estan al límit de la seva vida útil, la probabilitat que el vehicle et deixi tirat a la carretera baixa radicalment. Però quan es trasllada aquest model al cos humà, la comparació no se sustenta, en part, per la teoria dels reservoris, que ha demostrat que hi ha òrgans, especialment els glandulars, que pateixen molts processos interns degeneratius que ells mateixos acaben resolent, o bé que adquireixen la capacitat de conviure-hi. Aquesta teoria explica que les persones riques, amb un volum superior de càncers diagnosticats, només observin els efectes adversos dels tractaments sense millores en supervivència.
La lliçó apresa és que, al marge del nostre nivell d'ingressos, si volem viure més i millor, ens hem de concentrar a menjar de la manera més saludable possible (i com menys, millor), evitar els hàbits tòxics, fer exercici d'una manera raonable però cada dia, afrontar les preocupacions de la manera més positiva de la qual siguem capaços i dormir tan bé com puguem. I el diagnòstic precoç? Si hi estem interessats/des, no estalviem esforços a buscar dades fiables dels seus beneficis i dels seus efectes adversos. No oblidem mai que ni la sanitat és un bé de consum ni els nostres cossos són cotxes.
Jordi Varela
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada