En l'intent de modernitzar la tradicional medicina autocràtica, molts metges i infermeres han après a conjugar els verbs informar, formar i educar, un gradient d'obertura unidireccional. No és estrany que després de ser apoderat (transmissió de poder), el pacient torni i digui allò de "doctor, si fos la seva mare, vostè què faria?", i llavors tornem a la casella de sortida, la de la medicina autocràtica.
Sabem que alguna cosa no va del tot bé, perquè tot i els intents aperturistes, els pacients crònics continuen sobremedicats, al mateix temps que infraadherits mentre que les persones fràgils van adormides a causa dels ansiolítics. El problema rau en l'escolta activa: si el prescriptor no coneix la manera de ser ni els valors de cada persona que atén, és gairebé impossible que el que prescriu respongui a les seves necessitats reals. Un estudi diu que entre que el pacient comença a parlar i el metge l'interromp han passat 13 segons.
A tot el món, sovint amb raó, els metges es queixen que no tenen temps. Diuen, de manera gairebé universal, que per a ells és més eficient prescriure i receptar que no pas explicar-se i escoltar, que si han de destinar gaire temps a parlar, no podrien complir amb els objectius d'eficiència que els imposen els de dalt. No obstant això, a "Adding Value by Talking More", Robert Kaplan i col·laboradors desmunten aquests arguments, identificant diversos estudis que demostren que el temps dels metges, tot i que és car, és més barat que els tractaments, les proves i les hospitalitzacions que es produeixen en excés per culpa de no haver parlat prou amb els pacients i, encara més, si ens cenyim als pacients crònics, s'ha demostrat que el sol fet de sentir-se escoltats augmenta la seva adherència als tractaments i, per tant, millora l'efectivitat clínica.
Ha arribat, doncs, el moment d'aprendre a conjugar els verbs escoltar, comprendre i implicar, i per això la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària i l'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ens vam posar d'acord per convidar Víctor Montori, endocrinòleg de Mayo Clinic i investigador reconegut en la matèria, a pronunciar una conferència sobre els seus aprenentatges en decisió clínica compartida.
Víctor Montori: "Los avances de Mayo Clinic en decisiones clínicas compartidas".
A la Jornada hi va haver, a més, quatre ponències que van representar sengles exemples del desenvolupament local de les decisions compartides (a través dels enllaços poden accedir als vídeos corresponents):
- Joan MV Pons: "El programa de decisiones clínicas compartidas de AQuAS".
- Immaculada De Molina: "Reconstrucción mamaria postmastectomía", Hospital Joan XXIII de Tarragona.
- Miguel Ángel Robles: "Los dilemas de los pacientes con esclerosis múltiple", Hospital Josep Trueta de Girona.
- Joan Escarrabill: "El hospital centrado en las personas: de los buenos propósitos a la acción", Hospital Clínic de Barcelona.
De les presentacions i del debat posterior es desprenen dues conclusions:
a) La decisió compartida és un assumpte emocional. Segons Montori, es tracta d'una expressió humana de l'atenció solidària i acurada del pacient, en què tots dos protagonistes haurien d'arribar junts a una resolució que ha de tenir sentit intel·lectual, emocional i pràctic. Els materials de suport són una ajuda, no un fi.
b) La decisió compartida és una forma d'ajustar la pràctica clínica a la manera de ser de cada persona, però no és un instrument pensat específicament per millorar l'eficiència i l'efectivitat, encara que pot ser que aquesta associació hi sigui.
Jordi Varela
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada