Les àncores del coneixement

Una de les premisses bàsiques en la formació continuada en general, i que és aplicable a la del col·lectiu mèdic, és que no ens formem en el que ens cal, sinó en el que ens agrada. D'altra banda, el procés d'aprenentatge en l'àmbit professional té un component molt complex, que implica un gran repte: el desaprenentatge. En general, l'aprenentatge es produeix sobre un llenç més o menys en blanc quan es tracta d'adquirir conceptes nous. Però com deia, quan un professional es forma ho fa a costa de bandejar conceptes, hàbits o tècniques que havia assumit com a vàlids i que havia aplicat als seus pacients o defensat en fòrums professionals.

Però la realitat és que els avenços tècnics i científics ens van canviant aquesta realitat. El nou coneixement no necessàriament implica canvis immediats en la pràctica clínica. Sovint són només l'inici d'una línia d'investigació i, tal com es detalla en aquest blog, no exempt de biaixos de tota mena que condicionen no només la replicabilitat de resultats, sinó que poden conduir a canvis en la pràctica clínica no ben fonamentats, com han estat alguns programes de cribratge poblacional.


De tota manera, tot i que hi ha nou coneixement disponible per a la seva aplicació i que pot aportar valor, hi ha un temps de latència fins que s'instaura. De fet, aquest coneixement pot no ser tan nou i estar igual de disponible i no aplicar-se per inèrcia d'altres hàbits previs dels quals no ens desprenem.

En el post anterior sobre la formació dels metges i els valors, feia una descripció de l'entorn en què es formen els metges en procés de formació especialitzada. Posava èmfasi en els aspectes de socialització del MIR i del context complex, i les conseqüències que té aquest entorn per a la formació del professional del futur.

A propòsit de la socialització i la perpetuació d'hàbits, la periodista Elisabeth Kalbert publicava al febrer un article molt interessant a The New Yorker, "Why Facts Don’t Change Our Minds" (Per què els fets no canvien la nostra ment). L'article és reactiu a les declaracions de l'administració sobre el "dret a discrepar dels fets" com ho va fer amb el tema de les vacunes. Intentaré, sense respectar del tot l'ordre ni l'extensió de l'article, ressaltar alguns conceptes que considero rellevants. Kalbert cita, entre altres, l'aportació de dos investigadors de les ciències cognitives (Hugo Mercier i Dan Sperber) en el llibre The Enigma of Reason (L'enigma de la raó), en què defensen la tesi que la raó és una adaptació de l'ésser humà al nínxol hipersocialitzat en què s'ha desenvolupat. La raó no és, en les seves paraules, una eina per a l'individu, sinó un element cohesionador que permet una coherència dins del col·lectiu. Dit d'una altra manera, la raó sorgeix com a element adaptatiu que permet el comportament cooperatiu-col·laboratiu davant de l'individualista, regit per la impulsivitat emocional, com ja es va comentar en el post "Decidir en temps difícils". Com a conseqüència, apareix un nou concepte, que denominen "el biaix de confirmació", o també com prefereixen anomenar-ho els seus autors, "biaix del meu bàndol" (myside bias), que explicaria la resistència a acceptar hipòtesis generades fora del grup. A l'article, Kalbert busca el suport, per al seu argument, en altres treballs basats en diversos experiments, realitzats majoritàriament a la Universitat de Stanford, en què demostren com li resulta de difícil a l'ésser humà canviar una idea preconcebuda que se li ha assignat, per exemple, tenir (de manera falsa i manipulada pels investigadors) l'habilitat d'identificar un patró i, per tant, fins i tot havent-li explicat l'arbitrarietat de l'habilitat que se li ha atribuït, actuarà, a partir d'aquest moment, com si posseís aquesta habilitat, tot i haver explicitat que no la té en comparació amb la mitjana.

Els complexos mecanismes de l'individu i del col·lectiu que des de les ciències cognitives ens detallen són un element de complexitat intrínseca que ens pot deixar encallats en l'autocomplaença racional de pertànyer al grup en possessió de la veritat i impedir que tant els nous aprenentatges, el desaprenentatge que implica i els canvis d'hàbits en la pràctica clínica d'aquells que no aporten valor a aquells que sí que ho fan. Es fa necessari, a més de conèixer mecanismes que vencin aquestes situacions, aplicar les estratègies que bé descriu Jordi Varela en un post de just fa un any sobre la fal·libilitat dels científics. Concretament, és molt encertada la proposta de convidar els rivals a pensar per evitar l'autoengany en què pot estar sumit el grup. I és que, tal com assenyalen Mercier i Sperber, els humans no som crèduls l'atzar. Confrontats als arguments d'altres, tendim a fixar-nos en els seus punts febles i, de manera invariable, som cecs amb els nostres propis arguments.

D'altra banda, la capacitat de cooperar en el grup que ens confereix la raó ens aboca a la fragmentació compartida del coneixement. Kolbert ens presenta per parlar-ne amb Steve Sloman i Philip Fernbach, també investigadors de les ciències cognitives i autors de The Knowledge Illusion: Why we never think alone (La il·lusió del coneixement: perquè mai pensem sols). La tesi, de manera resumida, és que el fet de saber utilitzar eines quotidianes no ens confereix un coneixement profund sobre el seu mecanisme d'acció, però tenim falsament aquesta percepció. Sloman i Fernbach afirmen que col·laborem tan bé que no distingim on acaba el nostre coneixement i on comença el dels altres. En els seus experiments, van descobrir que precisament un coneixement parcial per opinar sobre temes complexos (com poden ser els sistemes de pagament d'impostos o debats sobre els incentius a docents, que generaven postures que es defensaven amb certa vehemència l'inici de l'experiment), després de demanar als subjectes que argumentessin les seves respostes, disminuïen clarament les postures extremes d'aquests mateixos individus sobre els temes plantejats.

Això em porta a plantejar que les posicions o apriorismes que tenim sobre canvis en el sistema sanitari sobre el qual individualment tenim coneixements fraccionats, ens generen respostes, sovint vehements, que són un altre motiu que frena propostes que en el futur seran necessàries per seguir adaptant les nostres organitzacions per atendre els reptes sociodemogràfics.

Els professionals hem de vèncer l'àncora que ens manté estàtics, tant per mecanismes individuals com col·lectius, davant els canvis que hem d'introduir tant en la nostra pràctica diària com en el sistema per no seguir en un passat, al qual per molt que li aportem volum de recursos, no ens condueix a resoldre les necessitats de la nostra població actual ni futura.