La salut dels nostres pacients i de la societat en general depèn de determinants molt diversos, no només de caràcter sanitari, sinó social, geogràfic, ambiental o educatiu. Aquí ens centrem en l'activitat que desenvolupem a les organitzacions sanitàries: com fer que siguin eficients, centrades en el pacient, que generin valor i que no provoquin més dany que el propi dels processos morbosos. També ens fixem que el professional faci servir procediments basats en la millor evidència disponible i que sàpiga treballar en un entorn de gran complexitat, amb diversos nivells assistencials, pluripatologia i un saber deslocalitzat en diferents professionals i estructures, que requereix conèixer les organitzacions i com mobilitzar els recursos per a cada cas. Cal que estiguem molt centrats i focalitzats en les nostres tasques per no cometre cap error i perjudicar el nostre pacient.
Però, què passa quan el malalt és el metge? I no em refereixo al metge MacKee (William Hurt), que descobreix que pateix un càncer de laringe i viu una transformació en el seu trànsit com a pacient. Parlem del metge malalt amb un trastorn psiquiàtric o addictiu. El 2014, The Guardian va publicar un reportatge impactant (“Why Doctors hide their own illness”) en què explicava les diferents realitats de diversos metges: un anestesista amb un trastorn de dependència de substàncies, una psiquiatra bipolar i un pediatre amb crisis d'ansietat. L'article relata a la perfecció les pors i els motius pels quals metges molt competents, alguns al començament de la seva carrera i uns altres a la cúspide, no veuen la manera de buscar ajuda. Alguns amb final dramàtic, com el cas de Daksha, que s’acaba suïcidant i matant la seva filla de mesos, i d’altres que troben una sortida, es recuperen i continuen la seva vida professional. L'article ve a presentar el PHP (NHS Practitioner Health Programme), un servei d'atenció mèdica per a metges creat l’any 2008. Un altre article interessant a Statnews (“Doctors fear mental health disclosure could jeopardize their licenses”) ens exposa el conflicte que sorgeix quan un metge —segons l'estat dels Estats Units on estigui registrat— declara a l'òrgan regulador estatal que pateix un trastorn mental. A partir d'una publicació a la Mayo Proceedings d’octubre de 2017, es planteja si les preguntes de la sol·licitud de la llicència mèdica estatal (MLAQ) sobre salut mental estan relacionades amb el temor dels metges de buscar ajuda per a un problema de salut mental, perquè els preocupa quines repercussions tindrà això en la seva llicència mèdica.
En el nostre entorn sabem, gràcies a diversos estudis de la Fundació Galatea, que un 21,1 % de les doctores i un 16,1 % dels doctors es troben en situació de malestar psicològic, uns índexs per sobre de la mitjana de la població si es comparen amb segments similars de la població a l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), i també sabem que aquest malestar psicològic es detecta ja durant la carrera de Medicina i empitjora durant la residència.
L’any 2003 a la Clínica de La Concepción de Madrid una resident va presentar un brot psicòtic amb agressivitat, va causar la mort de dues persones i en va ferir algunes més. Es tracta d'un cas extrem, del qual, en realitat, més que la patologia i les manifestacions de caràcter sensacionalista, cal destacar que ja feia temps que s'hi havia detectat una conducta estranya, però les mesures per encarrilar una ajuda eficaç a una companya que estava clarament malalta no van ser efectives.
La majoria dels casos de metges amb malaltia mental no tenen aquestes dimensions, es tracta de col·legues que poden emmalaltir, amb canvis de comportament i d'humor o que, en contextos d'estrès professional i laboral, cauen en el consum i l'abús de substàncies com les benzodiazepines, els opiacis o l'alcohol, entre d’altres. Però el principal és com afecta això el seu exercici professional, la seva perícia i les conseqüències que té en els seus pacients. D’altra banda, ens preocupa com poden rebre ajuda.
L'abordatge dels problemes de salut mental dels metges no és fàcil i sempre hi ha dubtes sobre el millor model que es pot seguir i com actuar quan un metge està malalt. Els motius pels quals els metges no busquem ajuda són diversos, com la por al desprestigi, el sentit del deure (el presentisme) i, el més preocupant, la falta de consciència de la malaltia.
L'any 2015 vam publicar un article al respecte, “Cómo actuar ante un médico con un trastorno psíquico que condiciona su actividad profesional”. L’actuació ha d'aconseguir que un metge de qui sospitem que pot estar malalt i que pot posar en risc els seus pacients pugui rebre l’ajuda necessària i es pugui mantenir en actiu.
Precisament amb aquest objectiu fa vint anys, els doctors Padrós i Casas, amb altres col·laboradors, van crear el PAIMM (Programa d'Atenció Integral al Metge Malalt), que posteriorment es va exportar a la resta d'Espanya com a PAIME. Actualment acumula més de dos mil cinc-cents casos d'experiència. El programa ha permès que molts metges trobin un recurs assistencial on acudir i, d'altra banda, el Col·legi de Metges ha pogut complir la seva funció de garant de la bona pràctica, ja que ha ajudat els metges que per una malaltia podrien estar exercint sense perícia o judici clínic sobre la població.
El PAIMM està gestionat des de la Fundació Galatea a Catalunya, que progressivament ha incorporat la resta de professionals sanitaris, com farmacèutics, infermeres, veterinaris i, més recentment, fisioterapeutes i treballadors socials, amb els seus respectius programes assistencials al territori català. El PAIMM i els seus equivalents són gratuïts, confidencials i s’hi treballa sota una identitat protegida. Tot això ha aconseguit que actualment més del 90 % dels casos hi accedeixin de manera voluntària. La gran majoria tenen una bona resposta clínica i no necessiten res més que seguir el programa assistencial per continuar exercint. En casos concrets, el Col·legi de Metges imposa unes condicions de supervisió per poder exercir. Si la situació és prou greu es pot requerir que el metge s’aparti de l'exercici temporalment. Només en els casos en què malgrat el tractament o per la gravetat de la patologia no és possible una rehabilitació que permeti l'exercici, s'ha d'acompanyar a la incapacitat.
Exercir en un entorn més segur, amb millors condicions laborals i, sobretot, que ens permeti gestionar correctament els processos assistencials que generen valor per a la ciutadania, sens dubte contribuirà a reduir els índexs d’insatisfacció professional, l'estrès i la tan temuda síndrome d’esgotament professional. Però la malaltia mental i les addiccions continuaran presents i s'han d'abordar amb programes assistencials i responsabilitat, la mateixa que demostren els professionals que han confiat en el PAIMM i que actualment poden seguir cuidant els seus pacients.
Us deixo amb una seqüència cinematogràfica protagonitzada per un actor argentí, Diego Peretti, que va descobrir la seva passió pel teatre durant la residència de Psiquiatria i ha obtingut diversos èxits cinematogràfics. No sos vos, soy yo és una comèdia en la qual interpreta un cirurgià abandonat per la seva dona i sumit en una crisi emocional intensa, i les conseqüències que se’n deriven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada