Una reversió mèdica és la necessitat d’aturar una activitat clínica degut a que un estudi ben fet demostra que en el món real no es compleixen els resultats desitjats, o que els efectes adversos no compensen els beneficis. En una revisió anterior (2013) de més de 2.000 articles del NEJM, Vinay Prasad i el seu equip ja van descobrir 146 pràctiques clíniques que haurien de ser revertides i, donada la transcendència de la troballa, els de la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària vam invitar Vinay Prasad perquè ens ho expliqués en directe, cosa que va fer el 18 de març de 2018 (a l’enllaç poden veure el vídeo de la conferència).
Ara, una nova revisió més ambiciosa (2019) duta a terme pel mateix equip, comptant amb més de 3.000 articles procedents de NEJM, JAMA i The Lancet, ha identificat 396 activitats clíniques que s’haurien de revertir, pel bé dels pacients i pel bé de l’economia. Les àrees més necessitades de reversió són (vegi’s el gràfic): les malalties cardiovasculars, la medicina practicada en pacients crítics, els programes de prevenció secundària, els tractaments oncològics, l’obstetrícia i ginecologia, la neurologia i neurocirurgia, l'ortopèdia, etc., però també hi ha necessitat de reversió en pràctiques considerades alternatives, com certes teràpies conductistes, intervencions de mindfulness, acupuntura, suplements alimentaris d'omega-3 o de vitamina A, alguns programes de salut comunitària i la introducció de certs wearables.
Dues conclusions de les revisions de l’equip de Vinay Prasad
La primera conclusió és que cal que els governs i les agències reguladores siguin més rigorosos, i s’involucrin seriosament, en les metodologies que la indústria els hi presenta per aprovar l’eficàcia i l’efectivitat clínica de totes les innovacions, tant si són de nous aparells diagnòstics, com de noves tècniques quirúrgiques, com de nous medicaments. Pensi’s que un cop una pràctica clínica ha esdevingut popular, la reversió és molt difícil i, a més a més, acostuma a tenir regust de retallada.
La segona conclusió és que els governs i les seves agències independents haurien de promoure i finançar , amb més tenacitat, avaluacions independents per comprovar l’efectivitat clínica i el valor percebut pels malalts de les pràctiques clíniques consolidades.
En les dues conclusions anteriors hi ha en joc entre el 25% i el 40% dels pressupostos de tots els sistemes sanitaris del món, un malbaratament que convindria abordar si es vol una sanitat més valuosa i més ajustada a les necessitats reals de les persones.
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada