divendres, 22 de novembre de 2019

Arrogància, condescendència i indiferència en la comunicació amb els pacients







A la societat tradicional, l'home ha exercit un rol d'autoritat i la dona un paper secundari i subordinat. Com a resultat d'aquesta forma de comportament sorgeix el terme "condescendència masclista" o mansplaining, combinació de les paraules man (home) i explaining (que explica). El terme apareix per primera vegada en un text de Rebecca Solnit Los hombres me explican cosas per definir l'hàbit d'alguns homes d'opinar amb autoritat, condescendència i un to paternalista sobre tota mena de temes encara que la seva experiència sigui poca o nul·la.


John Launer, a l'article publicat al Postgraduate Medical Journal, ens parla de la "condescendència mèdica" o docsplaining que, com el mansplaining, està relacionat amb un comportament paternalista i condescendent. En aquest cas són els professionals –homes i dones– els que, per mantenir el control de la conversa amb els pacients, se'ls adrecen amb una certa arrogància exercida des de l'ambigüitat paternal. 

El terme s'ha difós a twitter etiquetat amb el hashtag #docsplaining, perquè els usuaris de la xarxa social comparteixin històries i comentaris que els professionals han dirigit als pacients en to paternalista i condescendent, sense ser conscients de l'efecte negatiu que produeixen en el seu estat emocional. Alguns exemples estan relacionats amb l'actitud de menyspreu a les cerques que els pacients fan a la web referents al seu problema de salut o amb la manera com els professionals relativitzen el seu dolor amb frases com ara "no n'hi deu haver per a tant".

Hi ha altres formes de condescendència com l'excessiva confiança amb què tendim a minimitzar la inquietud que senten els pacients davant determinats símptomes, ("jo no em preocuparia per això"), cosa que a més de no tranquil·litzar-los els fa sentir-se incompresos. També es pot produir en utilitzar eufemismes com per exemple: "només serà una punxadeta", per emmascarar el dolor que sentiran amb un procediment invasiu, que tot i que es digui amb bones intencions, acostuma a fracassar quan el pacient descobreix que la realitat no es correspon amb les bones expectatives que li hem generat. 

En altres ocasions, quan donem males notícies mostrem una actitud d'una certa indiferència fent servir terminologia mèdica en excés o aportant dades d'estudis i recerques sense pensar que l'estat emocional del pacient en aquell moment no li permet assimilar aquesta classe d'informació. O bé justifiquem ingressos involuntaris en pacients amb trastorns psiquiàtrics al·legant que "així el mantenim fora de perill".

El docsplaining està dirigit habitualment als pacients, però hi ha una altra mena de docsplaining, l'adreçat a col·legues d'un altre col·lectiu professional. En aquest cas, sobreestimem el nostre coneixement perquè creiem ser experts en tot i donem explicacions amb un cert punt d'arrogància. Com deia Franz Ingelfinger a l'article del NEJM titulat "Arrogància", l'arrogància de la ignorància pot ser tan devastadora com l'arrogància de l'expert. 

La presa de decisions compartida és una bona forma d'esquivar la condescendència atès que, en esforçar-nos per posar-nos en el lloc del pacient i entendre la seva situació, adaptem les nostres explicacions a les seves necessitats i al seu estat emocional. Per contra, si pretenem demostrar que identifiquem i entenem les seves emocions utilitzant de manera automàtica frases apreses en cursos de comunicació, això ens farà semblar distants, irreflexius i autòmats. 

Un cop familiaritzats amb el concepte docsplaining, reconeixerem aquesta actitud en nosaltres mateixos i en els nostres col·legues. Potser, tal com diu Launer, necessitem que un nombre més gran de pacients ens facin envermellir per la manera com els parlem, o potser necessitem escoltar-nos, perquè si ens sentíssim ens en riuríem de nosaltres mateixos. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada