 |
| Il·lustració de Paula Alvear, del poemari Arconte Enfurecido |
D'altra banda, els sistemes sanitaris privats i els enormes conglomerats d'indústries farmacèutiques i tecnològiques basats en el lucre tenen interessos que cada vegada s'allunyen més del bé comú. Davant d'ells, els sistemes sanitaris públics es van enfonsant lentament, llastats per l'infrafinançament, les retallades i la sobrecàrrega crònica dels seus professionals. Tothom coincideix en la complexitat de gestionar alternatives i ningú no gosa implementar-les. Mentrestant, els sistemes sanitaris públics es van fonent com la mantega, veient com s'externalitzen serveis, es precaritza els professionals i es reconverteixen i tanquen unitats (salut pública, etc.).
La situació és de bloqueig atès que no hi ha cap polític que es vulgui arriscar a fer passos que no tindran rèdit en vots, no hi ha cap gestor que s'atreveixi a implantar models innovadors, no hi ha cap professional que tingui possibilitats de canviar el sistema i no hi ha cap usuari que no vulgui més per menys.
Per totes aquestes raons, potser cal mirar el problema des d'una nova perspectiva.
El paradigma actual de les ciències mèdiques té una base científica. No obstant això assistim, d'una banda, a una corrupció de la ciència manipulada per interessos mercantils i, de l'altra, a una recerca de més eficiència que deixa de banda factors tan importants com els humanistes. És cert que el progrés implica augmentar el benefici econòmic i el benestar, però si ens atrevim a ficar en l'equació el progrés ètic haurem d'aconseguir augmentar la compassió.
Toca revisar els valors. I, entre aquests, triar allò que és més valuós perquè ens serveixi de brúixola i deixem de vagar perduts, desorientats dins de mercats que ens atordeixen amb els seus missatges i ens impedeixen esbrinar què és realment rellevant per a nosaltres. L'axiologia té un component personal i un altre de social, el primer és íntim, el segon públic. Avui, els valors socials estan condicionats pels interessos del mercat que domina tant les esferes politicoeconòmiques com les socials.
Es beneficien l'individualisme i la competitivitat, el “més és millor”, consumir tot allò que cadascú es pugui permetre, el “jo primer, després els altres”, la baixada de preus encara que perjudiqui els treballadors productors. El guanyador s'ho endú tot i el peix gros es menja el petit. És el món que hem construït amb un grapat de conglomerats industrials que cada vegada tenen més poder. I els serveis sanitaris acabaran abduïts per aquests conglomerats que cada vegada seran més capaços d'oferir-los a un cost més baix gràcies a l'ús intensiu de tecnologia i a la precarització dels professionals sanitaris.
L'únic que pot revertir aquesta tendència és la presa de consciència social amb relació al valor de les coses. Quin valor té la salut en la meva vida? Com m'agradaria que em tractessin quan estigui malalt? Vull relacionar-me amb màquines, teleoperadors i professionals sanitaris estressats o amb professionals que puguin dedicar-me el temps d'atenció de qualitat que necessito?
Però, quina societat serà capaç de fer front a aquests reptes sense cultura, reflexió i diàleg? Per això, més que quedar-nos en la mera queixa, per molt justificada que pugui estar, és cada vegada més peremptori afavorir dinàmiques que afavoreixin la informació correcta, la visió crítica i la presa de consciència.
L'ètica, la comunicació i la narrativa poden servir d'ajuda i hem d'aconseguir revertir la complexitat del debat sanitari perquè, en un llenguatge comprensible per a la societat en general, siguin allò que determini si el vaixell aguanta o s'acaba enfonsant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada