Amb el meu temps, no s’hi juga

Joan Escarrabill
La mirada lateral

Els treballs que s’interessen per l’avaluació de l’experiència de pacients identifiquen múltiples àrees que poden tenir impacte en les persones ateses. Gleeson et al.(1) fan una revisió sistemàtica de la literatura i constaten aquestes múltiples dimensions. De tota manera, hi ha temes recurrents com, per exemple, la navegabilitat a través del sistema, la informació i la gestió del temps. Quan analitzem conjuntament els grups focals i les entrevistes fetes a l’Hospital Clínic (més de 150 pacients implicats), la gestió del temps és el segon problema més citat, darrere de la informació, però amb més importància que el tracte i l’organització del servei.

Vivim en un món accelerat amb una distribució atomitzada del temps per fer fluir múltiples esdeveniments. Byung-Chul Han assenyala que “La pèrdua de temps és el pitjor dels pecats”.(2) Potser aquesta idea “d’aprofitar el temps” genera un ritme trepidant que provoca l’absència de temps per pensar (contemplació, en diu ell) o per tenir clara una trajectòria. Que el temps és important em fa l’efecte que és poc discutible. No estic segur que quan parlem d’experiència de pacients donem aquest valor al temps. Em refereixo al temps des de la perspectiva de pacient.

Hi ha diverses dimensions del temps des de la perspectiva de pacient:

• La puntualitat. La malaltia organitzativa més prevalent en el sistema sanitari és segurament el temps de “sala d’espera”.

• La conciliació del temps. Haver de deixar la feina per “anar a cal metge” no és igual de fàcil ni de factible per a tothom. Com sempre, el vestit a mida potser és molt difícil, però la idea de prêt-à-porter amb petites modificacions potser pot mitigar el problema.

• La durada del temps de contacte. La qualitat de la visita, en part, es relaciona amb la durada. La introducció, l’escolta activa, el temps per fer preguntes són factors que es relacionen amb el temps dedicat a cada pacient. Anar per feina no vol dir ni pressa ni precipitació.

• El temps per poder pensar les decisions. Les decisions importants s’han de meditar.

• El temps dels altres, si t’han d’acompanyar. No pensem gaire en el temps duplicat. El temps de la persona que ha d’acompanyar-ne una altra per visitar-se o fer-se proves. La manca de temps de l’acompanyant, de vegades, limita l’accés a determinats tractaments. Una causa no negligible de renúncia als programes de prehabilitació quirúrgica és la distància i/o la impossibilitat de tenir un acompanyant per seguir el programa de visites.

• El temps d’espera (incertesa). La incertesa de l’espera d’un resultat o d’una trucada per concertar una primera visita. Ramon Bayés, en un llibre excel·lent sobre el temps, parla del temps subjectiu.(3) “S’ha fet llarga l’espera?” De quina manera es pot mitigar la incertesa de l’espera és una bona oportunitat per millorar l’experiència de pacient.

• El temps indefinit. “Si hi ha alguna anormalitat ja l’avisarem.” És una manera terrible de gestionar el temps. És una incertesa binària: tot està bé o han perdut la meva mostra? El temps només es gestiona bé si els terminis són clars.

• El temps perdut. Algunes preguntes clau després de fer una visita: “Ha valgut la pena aquesta visita?”, “Aquesta visita es podria haver fet d’una altra manera?” No és fàcil definir la “utilitat” d’una visita o d’un acte assistencial, però com a pacient tothom en té una idea ben clara. A l’Hospital Clínic, quan es van reobrir les consultes després de la primera onada de COVID-19 es va prioritzar un grup de pacients que es va considerar que requerien una visita presencial, mentre que un altre grup en tenia prou amb una visita telefònica. El 19% dels pacients visitats presencialment ens van dir que la visita potser s’hauria pogut fer d’una altra manera. La majoria de pacients van valorar bé la trucada telefònica, però el 35% van dir que potser és millor fer la visita presencialment. La solució passa per decidir conjuntament de quina manera s’han de relacionar els professionals amb cada pacient, pensar que hi ha un ventall d’alternatives comunicatives i, sobretot, pensar els uns i els altres quin és el propòsit de la visita. 

• El temps personal. Al final, no tota la durada d’una interacció amb professionals sanitaris és un temps “personal”. El professional dedica una part del temps a resoldre aspectes burocràtics o a la docència d'altres participants en la visita. És com un “temps mort”.

• El temps accelerat. El procés assistencial no sol ser lineal i a un ritme fix. Sovint, els esdeveniments i les proves s’acceleren de tal manera que generen confusions o incomoditats a pacients i acompanyants.

• El temps que s'està sol. La COVID-19 ha posat de manifest el problema de la solitud del pacient. La restricció estricta de visites ha deixat sol el pacient a l’hospital o a casa seva. Veure la família i els amics a través del mòbil ha estat l’única alternativa.

De ben segur que encara hi ha més “temps”. Em refio de la benevolència del lector per matisar aquesta llista, però la mala gestió del temps, a més de tenir impacte en l’experiència de pacient, també es relaciona amb mals resultats en salut. Un titular de The Guardian és esfereïdor: “Centenars de pacients moren esperant llit per ingressar”.(4) Un de cada 83 pacients que s’esperen sis hores en una llitera a urgències té risc de mort. Però el risc augmenta a un de cada 30 si l’espera és de més d’11 hores. És evident que el temps es relaciona amb indicadors de salut. També esgarrifa pensar les persones no ateses en relació amb la COVID-19 davant la disminució de primeres visites de càncer o la taxa d’ingressos per ictus o infart. O les visites domiciliàries. O el seguiment de persones amb malalties cròniques. Realment el “temps”, a més de ser un element clau en l’avaluació de l’experiència de pacient, és un determinant de salut.

I no hem d’oblidar el “temps final”, el temps per acomiadar-te. M’ha impressionat el vídeo de Tortell Poltrona acomiadant-se del seu amic Arcadi Oliveras (1945-2021). “T’emportes allò que deixes”, diu Tortell Poltrona. Res més a dir. Això sí que és aprofitar el temps.

Bibliografia

1- Gleeson H, Calderon A, Swami V, et al. Systematic review of approaches to using patient experience data for quality improvement in healthcare settings BMJ Open 2016;6:e011907. 

2- Byung-Chul Han. El aroma del tiempo. Barcelona. Herder. 2015. (Pág. 129).

3- Ramon Bayés. El reloj emocional. Barcelona. Alienta Editorial. 2007.

4- Denis Campbell (Health policy editor). Thousands of patients die waiting for beds in hospitals – study. The Guardian, 10 de diciembre de 2019.