Parlem de negocis?

Josep Mª Monguet

Mandra col·lectiva

Cada vegada que pronuncio la paraula negoci en una sessió de formació per a un col·lectiu de professionals de la salut observo, en el millor dels casos, desconcert i una certa incomoditat. Abans evitava fer servir el terme –des de fa un temps, però, ja no– i reconec que ho faig una mica per provocar. L’economia de la salut es pensa bàsicament en clau de despesa pública i en cap cas en clau de negoci i d’inversió, la qual cosa és un error majúscul que, si no el corregim, pagarem car.

Fa uns dies intentava vendre el nostre programa de “Formació-Projectes” innex al Dr. Saltamartí (nom inventat), director general d’una comunitat autònoma. En acabar em va dir que no veia oportú el capítol dedicat al negoci ja que ells són un servei públic. Us diré les coses que li hagués dit, cosa que no vaig fer perquè no era el moment. 

Miri, Dr. Saltamartí, vostè potser no n’és prou conscient, però la salut és el sector motor del segle XXI, no ho dic jo, ho diu Fogel(1):  la salut és per al segle XXI allò que el ferrocarril va ser per al XIX i l’automòbil per al XX. I això com s’ha d’interpretar? En primer lloc vostè, Dr. Saltamartí, té molta més responsabilitat que no es pensa i és de la màxima urgència que entengui les diverses dimensions del concepte de negoci en el sector de la salut:

1. Creació d’ocupació. Cada dos professionals de la salut que s’impliquen en projectes d’innovació poden induir un lloc de treball sostenible intensiu en coneixement per a un professional no sanitari: enginyer, economista, advocat o dissenyador, entre molts d’altres. 
2. Creació de recursos. Els centres sanitaris, depenent de la seva dimensió, podrien ingressar xifres que es podrien situar entre l'1 i el 5% de la seva facturació en concepte de llicències i participacions en innovació. Això és el que ja passa en alguns dels hospitals de primer nivell del món.
3. Motivació i lideratge. S'ha de deixar temps i llibertat als professionals de la salut, un dels sectors on el nivell de formació dels empleats és més alt, perquè es puguin desenvolupar professionalment innovant. Ells són els únics que poden fer evolucionar els serveis de salut mitjançant la innovació.
4. Incentius professionals. Aquells professionals que assumeixen la responsabilitat i la feina de millorar els processos, els serveis o la creació de nous productes han de rebre la compensació econòmica justa. D’altra banda, és raonable esperar que a les organitzacions de salut hi hagi referents d’innovació amb la funció de facilitar, promoure i gestionar la innovació.

I encara hi ha altres dimensions, algunes de prou rellevants, com l’espai de connexió entre la indústria i els serveis, la dimensió òptima de les organitzacions o la complexitat de la logística-integració dels serveis.

És obvi que l’assistència sanitària universal és un actiu irrenunciable, però si l'hem d'assolir a costa d’impedir la visió de negoci en l’àmbit de la salut, posarem en risc fins i tot el valor de la universalitat, si és que no l'hi hem posat ja. 

1- Robert W. Fogel va ser Premi Nobel d’Economia el 1993.