A les residències, la solitud és el problema

Antoni Peris
Derives de cine

El agente topo (M. Alberdi, 2020)

Hem vist la història altres cops. Un espia necessita un infiltrat, n’escull un sense cap experiència i el submergeix en un món que desconeix. L’infiltrat s'haurà d’espavilar per assolir el seu objectiu sense ser detectat com a estrany. La diferència a El agente topo rau en el fet que l’infiltrat és un avi i el lloc una residència geriàtrica on ha de verificar si hi ha signes de maltractament als interns. 

La pel·lícula de Maite Alberdi, un documental brillantment dissimulat com a obra de ficció, fa una immersió en la quotidianitat d’aquestes institucions. Utilitzant actors no professionals que interpreten els seus propis papers i integrant les àvies i les cuidadores de la residència en la trama es ressegueix el dia a dia del geriàtric: el moment de llevar-se, els àpats comuns, les celebracions i, per sobre de tot, l’eternitat de temps morts en que àvies i avis confronten entre ells interessos comuns o desavinences de caràcter. 

En la seva peculiar investigació Sergio (i tots nosaltres a través seu) veurà com algunes àvies desitgen més comunicació o, fins i tot, contacte físic, mentre que d'altres s’incomoden per això mateix. Veu com les cures rebudes pels pacients són adequades, però no omplen els buits que molts senten. Sergio Chamy i Maite Alberdi posen en relleu que el principal problema de les residències geriàtriques no és la praxi professional, sinó l’aïllament que senten les persones internades. 

Es pot plantejar que El agente topo és un documental superficial, massa amable i que no entra ni en l'anàlisi de la pràctica professional ni en els drames individuals. Ben al contrari, la intenció d'Alberdi no era fer un reportatge, sinó captar l'essència de la situació, evidenciar que el gran problema dels geriàtrics podria ser una solitud no desitjada. Les diferents anècdotes viscudes per Sergio amb una o altra resident, de caràcters ben oposats entre si, ho fan ben palès. 

Hi ha altres obres més famoses que opten enguany a premis, com El padre (The father, F. Zeller, 2020), que porten a la pantalla interpretacions dramàtiques sobre la temuda aparició de la demència. Però, després d’un any en què les residències geriàtriques s’han endut el pitjor sotrac de la pandèmia (a casa nostra i arreu del món) i on als contagis s’ha sumat una onada d’aïllament, és molt recomanable compartir una reflexió tranquil·la i encertada com la d'El agente topo. Això ens ha de portar tots plegats a fer una reflexió a propòsit de com enfocar l’envelliment des del punt de vista social i com millorar l’atenció a les persones grans des del punt de vista sanitari.