Ara sembla que si no “cocrees” no ets ningú

En el camp de la salut, com en qualsevol altre camp, les modes existeixen, tal com mirava d’explicar en el meu post del mes de juliol. Per això, quan algun concepte (com ara el de cocreació, coproducció o codisseny) es fa servir d’una manera sistemàtica, emfàtica i harmonitzadora, la meva resposta sol ser escèptica. 

Ara bé, la perspectiva és diferent si ens creiem la idea de valor. Em refereixo a la idea porteriana de valor, molt present en aquest bloc. Així doncs —tal com deia—, si assumim que l’objectiu de les organitzacions sanitàries és oferir serveis que incrementin el valor des de la perspectiva del pacient, la cocreació té tot el sentit. El valor dels serveis el defineixen els usuaris, no els productors. La bondat d’un plat la decideix el comensal, no el cuiner. Per això, per incrementar el valor del servei, el disseny s’ha de fer des de la participació conjunta de tots els implicats.

Batalden et al. expliquen molt bé que la coproducció de serveis no és fàcil. Els pacients són molt diversos i tenen necessitats diferents. El poder i la responsabilitat no són sempre equiparables (la seguretat quirúrgica és més responsabilitat dels professionals i els hàbits saludables més dels pacients). La navegació compartida no és fàcil, i tampoc no es tracta que el pèndol se situï a l’extrem de transferir responsabilitats d’una manera desproporcionada a les famílies i els pacients. La coproducció reclama molta adaptació local, per la qual cosa l’estandardització no és fàcil. Finalment, la coproducció requereix temps i això pot generar resistències entre els professionals.

Batalden et al. acaben el seu article dient que el constructe de la coproducció és imperfecte (encara), però el que és important és mirar les coses d’una manera diferent. A partir d’aquesta idea, Clarke et al. repassen l’evidència disponible en l’àmbit de la coproducció de serveis per atendre processos aguts. Assenyalen algunes limitacions d’aquest abordatge:

• Sobre la manera com se seleccionen els pacients participants. Els autors parlen del dark side si només se seleccionen els més aptes. Això pot consolidar desigualtats si no es tenen en compte les necessitats d’una part de la població que no té prou coneixements ni habilitats per ser cridada a participar.
• Els projectes de millora des de la perspectiva de la coproducció poden dedicar moltes energies a  resoldre petites coses (sweating the small things). Malgrat tot, l’experiència del pacient pot millorar.
• Aproximacions compartides com el design thinking poden ser útils en sistemes molt rígids.
• Les avaluacions encara són poc robustes.
• Encara no hi ha seguiment a llarg termini d’aquesta mena d’intervencions.

En la pràctica clínica, aquesta coproducció també és al nucli de les decisions compartides. Victor Montori (al llibre Why we revolt) ho explica bé quan parla de la “conversa” entre el metge i el pacient per prendre les decisions més convenients.

Si tots aquests arguments són insuficients, mireu aquesta fotografia.

Joan Fontcuberta és un bon fotògraf que escriu molt bé. En el número 3 de l’excel·lent revista d’història El món d’ahir, escriu un article que es titula “Imatges que manquen”. En un món en el qual les imatges són a tot arreu (la iconocràcia o la tirania de les imatges) ens trobem amb la paradoxa que cada cop hi ha més imatges absents. A la fotografia de la Casa Blanca es veu com segueixen l’operació que va posar fi a la vida de Bin Laden. Però el personatge important no hi és. Bin Laden no hi surt, a la foto. Per a mi aquesta foto i el concepte d’imatges absents és una bona metàfora per justificar la cocreació. Poseu bata blanca als personatges de la foto i imagineu que parlen dels pacients. En aquest cas els protagonistes tampoc no hi apareixen.

La cocreació pot ser una manera d’evitar les imatges absents.