Aquesta setmana la ministra de sanitat ha convocat una reunió urgent per abordar la problemàtica de l'atenció primària espanyola que, com tots els hiverns, no deixa d'acumular titulars de premsa. Segurament ha hagut d'escoltar les dades objectives que parlen de la deterioració estructural que presenta, la sobrecàrrega assistencial progressiva, la manca de recursos i la delicada situació dels professionals. Segurament li han ensenyat les xifres que indiquen que cada vegada és més difícil trobar metges de família perquè aquests fugen dels contractes escombraries que els ofereixen i se'n van a altres països on les condicions són millors. Les gràfiques que indiquen que en pocs anys es jubilarà un alt percentatge dels metges més veterans. Les piràmides de població que mostren que cada vegada hi haurà més pacients crònics complexos...
No deu ser fàcil ser la responsable d'un dret constitucional com l'atenció a la cura de la salut quan l'estructura de transferències dels serveis sanitaris a les comunitats autònomes ha estat des del principi un epítom de descoordinació, mercantilització política i duplicació de despesa (sistemes d'informació multiplicats, compres de medicaments, tecnologia i serveis externs no centralitzats, entre altres coses). I, és clar, allò que no han arreglat els altres no ho arreglaré pas jo...
De moment, el moviment d'escacs de la senyora ministra és afavorir un nou grup de treball per establir un llibre de directrius, que és gairebé el mateix que s'ha fet dotzenes de vegades abans que ella. Repetim el dia de la marmota en un exemple de pèrdua d'oportunitat al qual estem tristament acostumats; així no guanyarem mai la partida. Quin professional sanitari no ha llegit algun llibre blanc de la seva especialitat o del seu rol professional, de la seva estructura de servei, sigui hospitalària o ambulatòria, de la comunitat corresponent o de la societat científica o el col·legi professional de torn?
Quan continuem veient com fallen les institucions a l'hora de gestionar un servei públic no podem evitar de pensar en la deriva d'unes organitzacions zombis cada vegada més mortes que vives, sostingudes per hordes de treballadors cada vegada més esgotats i desmotivats. I és que quan un metge de família acaba el seu torn després d'haver atès seixanta persones, o el personal d'infermeria d'un servei d'urgència es rebenta un dia i l'altre en el que sembla una batalla perpètua, venen ganes de penjar la bata i ficar-se en política o en qualsevol activitat allunyada de l'assistència.
Fa temps que les solucions són sobre la taula. Sabem des de fa molts anys que el camí ha d'anar cap a l'autonomia de gestió, la motivació del personal, la flexibilització de la prestació de serveis i l'educació en salut i en ús del sistema sanitari per part de la ciutadania, entre altres coses. El problema continua sent qui s'hi veu amb cor, perquè una reforma profunda del sistema sanitari públic exigeix "sang, suor i llàgrimes" dels contribuents i això té un cost polític que requereix un nivell de coratge, ètica i cerca del bé comú que fins ara ningú no ha tingut.
Venen ganes de demanar la dimissió d'aquells que tenen responsabilitats en aquest assumpte. Però ens sortiria una llista inassumible perquè seria terriblement extensa. Ministres, consellers de sanitat, assessors, tècnics de direcció, directors, vicedirectors i altre personal de gestió conformen un autèntic exèrcit dins de cadascun dels 17 sistemes sanitaris autonòmics. La veritat és que, malgrat que l'alternança política els canviï de tant en tant, com a màxim s'aborden petites reparacions cosmètiques de planxa i pintura sense que ningú no gosi impulsar la profunda reforma que el sistema demana a crits des de fa dècades.
L'escenari és d'alta dificultat atès que l'organització sanitària mateixa és un sistema matemàtic complex que va ser creat per a una conjuntura politicosocial determinada que ha canviat bastant i que evoluciona a un ritme tremendament ràpid, excessiu per a la rigidesa i la inèrcia d'organitzacions piramidals sòlides amb un marge mínim per a la innovació i el canvi. Qui emprendrà la tasca de repensar el sistema i d'implementar els canvis necessaris per aconseguir la transició? Probablement ningú des de dins del sistema mateix; caldrà sortir amb xarxes a pescar a les oceàniques aigües socials i oferir el peix tant a la ciutadania com a una taula de consens en la qual participin representants polítics de tots els colors. Haurem de canviar molt per deixar de polititzar una cosa tan llaminera com la sanitat, que mou un gran percentatge del pastís dels diners públics, i aprendre a mirar més enllà del benefici propi per buscar el bé social. Si no ho aconseguim, serà el mercat qui guanyarà la partida i acabarà prenent les decisions. Si això passa, la societat haurà perdut un tresor que mai no ha arribat a entendre plenament ni a valorar com es mereix.
Mentrestant, l'orquestra a la qual pertanyo continua interpretant partitures lleugeres mentre el gran vaixell s'enfonsa, lent però constant, a les fredes aigües d'una conjuntura econòmica adversa. Si ens hi fixem bé, hi ha llàgrimes en molts dels músics, igual de salades que la mar conjuntural que en poc temps els rebrà amb els braços oberts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada