Fa poc més d’un any i mig es va publicar un article editorial a la revista The Lancet titulat “The future of the NHS” en el qual es comença mencionant les conclusions d’un informe recent de la Cambra dels Lords que afirma que el sistema sanitari i social és insostenible i està a punt de fer fallida. Una remor que a casa nostra també es va sentint.
El paral·lelisme que es pot establir amb el nostre sistema sanitari és absolut i convida a diferents reflexions. La planificació a curt termini supeditada a l’agenda política és difícil de gestionar ateses les necessitats reals de la ciutadania. La població necessita una acció de planificació a més llarg termini que permeti la continuïtat dels projectes més enllà del rèdit electoral necessari cada pocs anys.
Hi ha aspectes estructurals en què caldria avançar, com ara la insuficiència pressupostària. Són conegudes algunes bosses d’ineficiència del sistema que també es podrien abordar per alliberar recursos i reinvertir-los en el sistema mateix. En un post recent, el Dr. Varela insistia a aplicar la Llei de Sutton a fi d'aconseguir els recursos necessaris per millorar el finançament dels serveis a les persones amb necessitats complexes.
Però un dels grans reptes dels propers temps és com abordar el desànim de molts professionals que han hagut de suportar una moderació salarial i, alhora, un augment de les demandes i les exigències (més per menys), amb dificultats per cobrir les places necessàries d’acord amb els estàndards organitzatius actuals. Tots recordem els titulars dels diaris durant les vagues de l’entorn sanitari que han tingut lloc al final del 2018. L'informe mencionat de l’NHS conclou que l’amenaça més gran per al sistema és la manca d’estratègia a llarg termini per assegurar uns professionals capacitats, ben entrenats i compromesos.
Com que els protagonistes de la millora de l’estat de salut de la població són tres, professionals, sistema i ciutadans, faré unes breus reflexions destinades a cadascun d’aquests.
Els professionals
Un dels reptes que hem d'abordar els professionals és col·laborar en la transformació d’un sistema sanitari que va ser creat per atendre la patologia aguda i no la cronicitat. Aquest repte requereix compromís, generositat i capacitat de desaprendre per adaptar-se a una nova forma de treballar en equip amb professionals provinents de diferents entorns sanitaris i socials.
En aquest sentit, sabem que no hi ha una fórmula única i que cada territori haurà d’adaptar allò que sap que funciona en el seu territori, com ara models que facilitin el treball conjunt dels serveis socials i sanitaris, el treball en equip multidisciplinari i els plans individuals compartits i consensuats amb el pacient i la seva família.
No és possible avançar si no es fan proves que s’avaluïn i es publiquin. Aquests “experiments” s'han de desenvolupar sense por, amb el compromís de rectificar allò que les avaluacions indiquin que no va prou bé. També és important donar a conèixer les experiències fallides per contribuir a una innovació productiva basada en l’evidència.
El sistema
El nostre sistema sanitari va ser dissenyat per al tractament de malalties agudes a mitjan segle XX, fet que ha marcat molt el seu desenvolupament. El sistema s'ha adaptat malament a la gestió de malalties cròniques i al creixent nombre de persones d'edat avançada amb multimorbiditat i fragilitat. Els que tenen l’obligació de dissenyar l’evolució del sistema han de planificar a més llarg termini, amb criteris basats en l'evidència i dotant els proveïdors d'eines que els permetin evolucionar en la bona direcció.
El sistema, entès com el conjunt de polítiques, organismes i proveïdors que contribueixen a la salut de la població, ha de passar als fets i ser proactiu. En aquest sentit cal desenvolupar polítiques encaminades a millorar el finançament, racionalitzar la cartera de serveis i la seva provisió i afavorir l’aplicació de la Llei de Sutton (deixar de fer per poder fer) que he esmentat al principi.
Un altre aspecte que s'ha de tenir present, i que ja he mencionat, és que el cicle tècnic i el cicle polític s’han d'allunyar i fins i tot s'han de desvincular. Hi ha massa bons projectes que han acabat quedant en un calaix pel simple fet que els han iniciat “uns altres”.
El ciutadà
Els usuaris i potencials usuaris del sistema sanitari se senten ben atesos, però reclamen millores en l’accessibilitat i en la continuïtat assistencial. Però també demanen una millora en la integració de serveis socials i sanitaris, amb una orientació més comunitària del sistema sanitari.
Cal acostar la salut a les cases i als barris i no n’hi ha prou amb potenciar una atenció primària més resolutiva i una salut comunitària que està progressant tímidament els darrers anys. Més enllà de la cronicitat, la solitud dels més grans és un dels factors que impacten d'una manera més negativa en la salut, i els ciutadans ens demanen que tots els que hi podem fer alguna cosa actuem plegats. Uns ciutadans que també són conscients que tenen deures i, entre els més importants, l'obligació de viure de la forma més saludable possible com a responsables de la seva pròpia salut.
Es considera que un 10% dels resultats de salut de la població són atribuïbles al sistema sanitari, mentre que els factors socials, econòmics, ambientals i culturals poden arribar al 70%. Això indica que els problemes de salut pública subjacents necessiten rebre més atenció que la que reben actualment. Així doncs, i vetllant per la salut de la població, cal anar evolucionant d'un model sanitari basat en la biomedicina a un altre més social i anar generant canvis en les prioritats de finançament cap als determinants socials, conductuals i ambientals de la salut.
Necessitem recerca independent que reuneixi experts clínics, experts en polítiques, ciutadans i pacients per respondre a les preguntes: quin tipus de sistema volem i necessitem en les dècades vinents? I com hi podem arribar?
Tenim molta feina per fer i de moment anem avançant amb grans dificultats que hem de vèncer pel bé de tots: ciutadans, professionals i sistema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada