Un pla B per finançar la integració de serveis socials i sanitaris

@varelalaf

Cada cop hi ha més persones amb necessitats socials i sani-tàries complexes i, per aquest motiu, tots els governs del món estan intentant integrar serveis, però els esforços no acostumen a reeixir, especialment perquè els pressupostos dels departa-ments socials són massa minsos per afrontar la intensitat dels serveis requerits per aquests pacients, però també perquè molts ciutadans, per diverses raons, no tenen dret a certes prestacions socials, ni prou di-ners per pagar-se-les. La qüestió és que les urgències hospita-làries han esdevingut el camp de refugiats del fracàs de la integració de serveis, la qual cosa no fa més que injectar pressió als pressupostos hospitalaris en detriment dels comunitaris. Tot plegat una desencert de grans proporcions.

Amb la finalitat d’aportar una mica de llum al problema, en aquest blog hem analitzat diverses iniciatives, com les de PACE als Estats Units, PHB a Anglaterra o Buurtzorg a Holanda, les quals, amb diverses fórmules, estan potenciant econòmicament l’avaluació integral en el marc comunitari i els plans individualitzats elaborats de manera conjunta entre sanitat i serveis socials, en el benentès que invertir de manera col·laborativa en prestacions socials i treball infermer domiciliari aconsegueix reduir hospitalitzacions evitables. 

Al marge d’aquestes experiències, o d’altres per l’estil, com que el panorama general de la integració és tan decebedor, The Commonwealth Fund (TCF) ha llençat una iniciativa que es basa en reinvertir part dels diners dels sistemes sanitaris en prestacions socials. Aquesta idea de TCF, un pla B en tota regla, pretén injectar fons procedents de la sanitat, que habitualment es gasten en tractaments inapropiats, a la potenciació d'uns serveis socials comunitaris molt més valuosos per a les persones fràgils i vulnerables i, d’aquesta manera, poder reduir la pressió asfixiant que pateixen les urgències hospitalàries. En aquesta línia, la consultora KPMG, en una avaluació d'un dels projectes impulsats per TCF, conclou que per cada dòlar invertit a la comunitat es genera un estalvi de 3,47 dòlars en el sistema sanitari, un demostració clara de l'efectivitat de la llei de Sutton. Per si ara no ho recorden, aquesta llei va ser descrita per John Wennberg a Tracking Medicine, després d'inspirar-se en les paraules de l'atracador Willie Sutton, que quan li van preguntar que per què robava bancs va contestar que ho feia perquè era allà on hi havia els diners. Wennberg, en el llibre, demostra que els fons necessaris per atendre els pacients crònics apropiadament en el seu entorn familiar cal anar-los a cercar en els tractaments fragmentats i excessius que els hospitals destinen a aquests malalts.

Com que els pressupostos socials no donen l’abast, demanaria que els recursos necessaris per atendre de manera integral les persones amb necessitats socials i sanitàries complexes sortissin del malbaratament del sistema sanitari, la qual cosa comportaria un guany addicional en l’accés universal als serveis comunitaris de les persones més vulnerables.

Jordi Varela
Editor