Decisions compartides, a propòsit de l’otitis infantil

@varelalaf

Una mare demana hora al pediatre perquè la seva filla de tres anys ha passat mala nit i, quan se li pregunta, es queixa de les orelles. El metge, després de l’examen, confirma el diagnòstic i prescriu antibiòtic i analgèsic. La mare, que fa poc que ha vist a la televisió un informe sobre les resistències als antibiòtics, hi posa alguna tímida objecció, però la resposta del pediatre és contundent: si no ataquem l’otitis des del principi, la infecció pot arribar a afectar els ossets de l’oïda, i fins i tot els podria fondre.

Què diu l’evidència sobre el tractament de l’otitis mitjana aguda infantil?

Un grup de recerca australià ha elaborat una fitxa (decision aid) per ajudar a pares i pe-diatres a compartir la decisió sobre si el nen o nena amb otitis mitjana aguda hauria de prendre antibiòtics, per la qual cosa els investigadors han comptat amb una revisió Cochrane específica, de la qual es dedueix que, al tercer dia d’haver començat la infecció, de cada 100 nens, 82 es troben millor d’una manera natural, mentre que amb antibiòtics la xifra ascendeix a 87 (cinc més), i pel que fa als efectes in-desitjables (diarrea, vòmits o erupcions), els antibiòtics es comporten pitjor, en una mesura també discreta (cinc criatures més).

La prescripció d’antibiòtics en els casos d'otitis mitjana aguda a pediatria és una decisió que es mou en el territori de les zones grises, una situació ideal perquè els pediatres impliquin els pares. A més, si es vol parlar també de les possibles complicacions de l'otitis a mig-llarg termini, cosa que fa el pediatre de l’exemple, convé recordar que l'evidència diu que l’ús dels antibiòtics podria reduir el risc de perforacions timpàniques, fet que s'hauria de contrapesar amb el potencial perill de generar resistències que complicarien el tractament d'eventuals recidives. Pel que fa al risc de mastoïditis (els ossets esmentats), ara per ara, la recerca no és concloent.

L'avenç de les decisions compartides, un assumpte d’actitud dels metges

El cas que he escollit per iniciar aquest post està basat en una entrevista clínica real, en la qual el metge, sense valorar que té al davant una mare sensibilitzada, s’investeix d’autoritat i fa prevaldre l’argument de la por, d’acord amb una informació errònia. En un post anterior ja vaig desgranar les barreres existents per a l'avenç de les decisions compartides, però ara vull posar en èmfasi que el principal escull observat és l’actitud de molts metges, ja que les enquestes venen avisant que més de la meitat de les persones estan predisposades a implicar-se en les decisions clíniques, una xifra que no fa més que augmentar cada dia que passa.

Estimats col·legues: és hora de baixar del pedestal per ajustar cada decisió a la millor evidència disponible i a les circumstàncies clíniques, personals i familiars de cada pacient. Els nous temps ens ho reclamen.

Jordi Varela
Editor