El model PACE (Program of All-Inclusive Care for the Elderly) va néixer el 1971 quan un dentista i una assistent social que treballaven per al Departament de Salut Pública a Chinatown - North Beach de San Francisco, es van adonar que hi havia persones que en fer-se grans es resistien a traslladar-se a una residència social quan, en canvi, amb alguns serveis complementaris, podrien continuar vivint a casa seva, en un entorn més amable i estimulant. Quasi cinquanta anys més tard, PACE gaudeix de bona salut i “The Commonwealth Fund” ha publicat un “Case Study” on analitza el seu funcionament i els seus resultats.
El programa es concentra en persones grans que, degut a les seves circumstàncies sanitàries i socials, necessiten suport i serveis de manera continuada. Per fer-ne la selecció, un equip format per metge, infermera i treballador social fan una avaluació geriàtrica general per determinar si les persones candidates podrien continuar vivint en el seu entorn comptant amb els serveis de PACE i, per aquest motiu, les valoracions sobre la idoneïtat i seguretat de la llar, l'ambient familiar, la disponibilitat de cuidador i la xarxa de veïns i amistats, són un element clau en l’avaluació.
Oferir serveis globals
Cada persona beneficiària de PACE compta amb un pla personalitzat que es pot desenvolupar en el propi domicili, en els centres de dia comunitaris o bé en una barreja de les dues ofertes. La clau del model rau en l’eix central que ocupen els serveis de caire quotidià: socialització (evitar la solitud), alimentació, rentat personal, neteja del domicili o estimulació per fer exercici; mentre que els serveis especialitzats (visites al metge, fisioteràpia, psicoteràpia, dentista, podòleg, etc.), s’ofereixen a demanda.
Integrar serveis socials i sanitaris
El model PACE és un exemple pur d’integració de serveis. Fixin-se que no es tracta de coordinar professionals, els quals al seu torn han d’atendre múltiples ocupacions en altres programes, sinó que l’equip bàsic: metge, infermera i treballador social, mitjançant un pla individualitzat que es revisa periòdicament, són els que fan bellugar un ampli equip que ha de fer possible que cada pacient rebi els serveis adequats en el lloc apropiat. L’equip bàsic, cada cop que un dels beneficiaris del programa ha d’ingressar a l’hospital, té especial cura de les transicions: conciliant medicacions, revisant adherències i, sobretot, responent ràpidament a descompensacions i situacions urgents.
PACE, ja en origen, va tenir la visió de posar els recursos socials i sanitaris en un sol pot i, d’aquesta manera, poder finançar els serveis més apropiats perquè les persones que ho vulguin, malgrat les pròpies limitacions, puguin continuar vivint a casa seva. Pensi's que, si PACE no existís, es veurien abocades a ingressar a una residència social o, el que és pitjor, acabarien patint els excessos de la medicina fragmentada.
Millorant resultats
A ningú se li escapa que PACE deu ser costós, però hi ha estudis que afirmen que per a Medicare (asseguradora pública) els costos del programa poden ser fins a un 15% inferiors, mentre que altres treballs creuen que és neutral. En tot cas, el document de "The Commonwealth Fund" afirma que per a les persones grans i fràgils, el desplegament de serveis comunitaris fets a mida de cadascú, no és més car, donat l’estalvi que es detecta en hospitalitzacions evitables, polifarmàcia, visites als especialistes, proves mèdiques d’escàs interès, etc. Per altra banda, el que sí que augmenta és la satisfacció de les persones beneficiàries.
Edward Wagner (creador de Chronic Care Model), diu que quan apareix la multicronicitat combinada amb la fragilitat l'abordatge clínic ja no hauria de ser el prioritari, per això m’alegra saber que PACE, després de quasi mig segle d’experiència, quan admet un beneficiari en el seu programa, posa l’eix en la qualitat de la seva vida quotidiana, mentre que els altres elements, el sanitari inclòs, passen a un segon pla.
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada