divendres, 26 d’abril de 2019

"Vostè espera que el món s'adapti a la seva distorsió"








Desmontando a Harry, pel·lícula dirigida per Woody Allen

De tant en tant m'agrada rellegir els primers capítols del Martín Zurro. Repassar els excel·lents capítols de Borrell, Gené, Casajuana, De la Revilla i molts altres. Intento buscar inspiració i ànim, orientació i guia quan la confusió o la complexitat a què m'enfronto a la consulta em sobrepassen. Hi ha dies o setmanes en què navego pels mars de la incertesa –com diria Juan Gérvas– amb prou dignitat, però n'hi ha d'altres en què naufrago quan la maror de la meva ignorància, les mancances del sistema o la pressió assistencial d'un nombre inassumible de pacients complexos em desborden.


En aquests moments de mareig amb seguici vegetatiu em miro a mi mateix i miro la nostra atenció primària i ens veig desenfocats. Continuem aquí, ens mantenim en funcionament, però fora de focus. Sento les queixes dels pacients, dels gestors, dels companys de feina... Todos s'adonen que estem desdibuixats. Els savis llancen plans i llibres blancs, el ministeri convoca reunions, les societats científiques no deixen de programar congressos, però ningú no aconsegueix enfocar degudament la situació. 

Tots ens disparem els uns als altres: directius, diferents professionals, col·legis, sindicats i associacions, però ningú no es mira a si mateix amb prou consciència, voluntat i valor per enfocar-se. És més fàcil esperar que els altres s'adaptin a la nostra distorsió, que entenem que és culpa de factors externs estranys al nostre àmbit competencial.

És molt incòmode viure desenfocat, molts acaben com Woody Allen a Desmontando a Harry, afartant-se de pastilles, anant al psicoterapeuta o enfonsats en la neurosi. D'altres es cremen lentament en pires fumejants que anuncien a tot arreu la mort lenta d'una atenció primària que ningú no sap com reanimar. 

La pregunta guaridora seria: com reenfocar l'atenció primària? I la resposta no la trobarem en el Martín Zurro. Entre altres coses perquè els teòrics de l'especialitat no van preveure la possibilitat d'un desenfocament generalitzat com el que vivim, en el qual una gran majoria d'equips s'han convertit en grups de supervivència, el nombre de centres de salut sobrecarregats és altíssim i la proporció de metges cremats és aclaparadora. 

El sistema no preveu auditories de control de qualitat del treball en equip, ni el maneig de la pressió assistencial, ni la gestió de la motivació del personal, entre altres factors. Competències que potser haurien d'exercir els nombrosos quadres directius bloquejats en un etern remugament de bases de dades i indicadors que els impedeixen sortir a ajudar, orientar i motivar els seus fatigats i desenfocats companys assistencials.

No és intenció meva assenyalar una única responsabilitat en aquest desenfocament, de fet la meva tesi és la mateixa que la del fragment cinematogràfic que acompanya aquestes lletres: el món no s'adaptarà a la nostra distorsió, som nosaltres que l'hem d'entendre.

Per fer-ho haurem de rellegir als clàssics però també demanar ajuda. Mirar amb atenció aquells centres de salut que han aconseguit treballar en equip, demanar als gestors que intervinguin en els sobrepassats i iniciar processos de reflexió i presa de consciència generalitzats que puguin servir per reiniciar aquells equips que, com tants ordinadors bloquejats, s'han quedat "penjats".

Davant la tempesta de manca de recursos, envelliment i complexitat bio-psico-social és fonamental que la tripulació es coordini per evitar un enfonsament segur si cadascú es retira a un racó a plorar en el moment més delicat de la navegació, envoltat d'icebergs privatitzadors i amb les veles retallades permanentment. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada