La lliçó que ens donen els més vulnerables

Retrat de Jeanne Calment,

suposadament la dona més gran

del món

Ara que veiem planar damunt nostre, frustrats i amb un cert sentiment d’impotència, la segona onada de la pandèmia de COVID-19 no puc evitar un missatge d’optimisme: sembla que les persones grans, a casa seva, han resistit i superat el confinament molt millor del que es pensava. 

No cal ni dir que la pandèmia, encara que transversal, no és gaire democràtica: tots la patim, però també ha eixamplat clarament les desigualtats socioeconòmiques, de gènere i lligades a l'edat i a la fragilitat. L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) n’ha evidenciat l’impacte amb relació a les desigualtats socioeconòmiques. També és evident que les dones, afectades especialment pel tancament de les escoles i la cura dels fills i amb una posició laboral ja prèviament desavantatjosa, s’han endut les pitjors conseqüències del confinament. A més a més, han hagut d’assumir un rol de cuidadores de les seves parelles o de les persones grans quan les cuidadores professionals han desaparegut a causa del confinament. Els efectes de la pandèmia han estat devastadors per als ancians pel que fa a l’increment de mortalitat, especialment els més fràgils (persones ingressades en residències), amb manca de tests diagnòstics i amb l’aplicació massa sovint de criteris discriminatoris per accedir als recursos sanitaris, encara més en el cas de persones especialment vulnerables com les que pateixen demència.

Foto de twitter de
@JaviYanguas

D'altra banda, tenim alguna evidència sorprenent. Un estudi liderat pel brillant gerontòleg i investigador Javier Yanguas, director científic del Programa de gent gran de la Fundació "la Caixa" i d’Aubixa Fundazioa, suggereix que les persones grans han superat el primer confinament millor del que es podia pensar.

En un estudi desenvolupat a partir d’entrevistes telefòniques a 2.935 persones grans (el 70,8% dones, el 31,2% de les quals vivien soles i el 46,4% amb estudis primaris), malgrat que la por i la preocupació hagin estat presents en la majoria dels enquestats i més de la meitat hagin patit solitud no desitjada, aquests assenyalen que han lluitat per minimitzar els efectes adversos del confinament i per mantenir l’estat anímic i el benestar. No sorprèn, d'altra banda, que els que han tolerat més bé el confinament hagin estat els més optimistes, amb més recursos personals, flexibilitat per canviar de rols, per cuidar i deixar-se cuidar, i amb una xarxa social que no els ha fallat, almenys per via telefònica. Podria ser que les experiències viscudes anteriorment per aquestes persones les hagin ajudat: moltes es quedaven sorpreses quan se'ls preguntava si sentien la situació actual com un estat de guerra. 

Aquest estudi coincideix amb altres enquestes telefòniques: entre 1.639 participants espanyols, els de 60 anys o més, comparats amb els més joves, han reportat menys ansietat i estrès, mentre que un estudi recent desenvolupat a Califòrnia mostra que el sentiment de solitud, molt intens al començament, va anar millorant al llarg del confinament. 

Aquestes dades no semblen extrapolables a totes les “persones grans”, un col·lectiu realment molt heterogeni. Caldria valorar, per exemple, quin biaix de selecció han tingut els estudis, encara que el nombre de participants sigui rellevant, perquè probablement els que accepten participar-hi són els que estan millor. També és clar que el confinament ha tingut un impacte molt més dur en les persones amb més problemes de salut, cognitius, anímics, socials i econòmics de base, amb empitjorament de trastorns de conducta en persones afectades de deteriorament cognitiu, empitjorament de l'estat anímic, etc.

La resiliència demostrada per aquests grups de persones, però, ens ha d’animar a fer-ho millor en aquesta segona onada: protegir al màxim la salut de les persones grans prevenint els contagis i donant a cadascú l’atenció més adequada (sigui invasiva o de confort), intentar evitar un nou confinament complet (i en això tots hi estem implicats) i buscar solucions perquè les persones grans mantinguin relacions socials i activitats protegides, sigui a casa seva o en una residència. També és fonamental deixar que aportin les seves opinions als plans per abordar la pandèmia, tal com reivindica la plataforma Age Platform Europe, cosa que pocs països han fomentat. 

Per concloure, l’estudi de Yanguas també indica la necessitat, a mitjà termini, d’un canvi cap a una dimensió fins ara poc explorada. En paraules del mateix informe, “necessitem implementar nous models basats en 'ser', en millorar les nostres capacitats personals, en conformar una vida amb sentit i significat (també i sobretot de grans). Què ens quedarà quan ja no puguem 'fer'?” Si estiguéssim més preparats, resistiríem millor la pandèmia i seríem una societat més harmònica.