divendres, 12 de juny de 2015

Mintzberg: l'epidèmia de gestionar sense sentiments



En el seu twog (tweet to blog), el veterà professor reflexiona sobre com canvien les coses, i els resultats, quan es gestiona amb implicació o quan només es fa per quadrar el números. La diferència és tan evident que no malmetré el temps del lector posant exemples. De fet, no cal ser coach per adonar-se, cinc minuts després d'haver entrat en un servei, de si els professionals estan ben dirigits o no.

El que més m'ha interessat de l'article de Mintzberg és la qüestió que planteja sobre l'ascens i la valoració dels càrrecs. Quan hi ha un nomenament, sigui de supervisora o de gerent, la persona seleccionada es deu a qui l'ha anomenat, i és natural que sigui així. I si els criteris de valoració del càrrec van de complir objectius, habitualment quantitatius, i excepcionalment qualitatius, llavors ja se sap que aquella organització está fent una aposta per l'eficiència. Però, és suficient? Ara ja sabem, números a part, que això de l'ànima de les institucions acaba afectant el clima, el talent, la implicació i l'efectivitat de les seves accions (veure post "L'ànima de les institucions sanitàries"). La gestió eficient (sense sentiments), diu Mintzberg, pot arribar a ser molt poc satisfactòria tant per als professionals, com per als usuaris dels serveis. Potser, doncs, ha arribat el moment de canviar els criteris de valoració dels càrrecs.

I llanço una proposta: d'acord amb les regles actuals, s'admet que per ascendir cal demostrar mèrit acadèmic i professional (el que en diem currículum), a més d'elaborar un projecte del que es pensa fer un cop assolit el càrrec. Crec que són dos requeriments imprescindibles, però si se'm permet, a la llum de les reflexions mintzberguianes, m'atreveixo a proposar dues valoracions addicionals: a) què opinen de l'aspirant els seus companys? b) què pensen d'ell/ella els pacients (o usuaris dels servei)? A Mayo Clinic ho fan, i sembla que els va prou bé.



Jordi Varela

Editor