En aquesta columna intento comentar obres d’alta qualitat cinematogràfica que, a l’hora, puguin vincular-se a temes del nostre interès. Però no sempre es possible assolir els dos objectius. Hipòcrates (Hipoccrate, 2015) del director i metge Thomas Lilti n’és un exemple. Hipòcrates revisa de manera simple i simplista la trajectòria d’un resident de primer any que comença la rotació al servei de medicina interna dirigit pel seu pare, on coneixerà a Abdel, un metge algerià que rota per aconseguir la convalidació del títol.
Però Hipòcrates és també el descobriment de la realitat. Si bé és força maldestre en la presentació dels efectes de la crisi (l’hospital està en molt mal estat, no hi ha gaire ordre entre els professionals, hi manca material de forma escandalosa), però en desenvolupar una narració, si que és lúcida en mostrar cóm el cos mèdic reacciona davant dels errors. D’una banda, per encobrir un incompliment de protocol que porta a la mort d’un pacient (la manca d’electrocardiògraf funcionant a planta no permet diagnosticar un infart), protegint al protagonista que se’n va a dormir enlloc de reclamar l’aparell. D’altra, a la inversa, sacrificant un professional que ha fet un acte correcte però que s’ha enfrontat a un cap de servei, interrompent una injustificada reanimació d’una pacient oncològica terminal... I seria en aquest punt on Hipòcrates, i altres pel·lícules com aquesta, es fan necessàries, tant per la seva capacitat de contactar amb un públic general i informar-lo que malgrat les retallades hi ha professionals desitjosos i capaços de fer la seva feina, com perquè els qui som responsables d’equips similars ens mirem al mirall i ens plantegem si aquestes insuficiències, injustícies i incompliments del compromís ètic que tenim envers els nostres usuaris tenen lloc a les nostres organitzacions, si tenim previstes les solucions i si tenim el valor de cercar la justícia per sobre de les amistats o interessos corporatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada