Per un nou relat (versemblant) de la pandèmia

Andreu Segura

Chomel

Foto @rclusa

Els darrers esdeveniments relacionats amb la pandèmia han fet ben palesa la incertesa que la caracteritza, malgrat els molt notoris avenços que s'han assolit des que, acabant el 2019, els mitjans de comunicació es van fer ressò d'un episodi de pneumònies greus a la ciutat de Wuhan i que la posterior notícia de l'aïllament d'un virus molt similar a l'agent causal de la SARS –tant que va ser batejat com a SARS-CoV-2– fes augmentar la preocupació per la seva potencial propagació arreu. 

Un preocupació la magnitud de la qual no és fàcil de precisar prou perquè les mesures de prevenció i control siguin el més proporcionades possible. És a dir, que els efectes adversos que inevitablement comporten no facin més mal que la infecció mateixa. Una dificultat que paradoxalment, almenys en aparença, resulta incrementada per l'allau de dades i opinions que ens aclaparen amb una obsessiva persistència. 

Perquè el que cal és informació que ens permeti interpretar tan objectivament com sigui possible la situació. I, contràriament al que podríem intuir, l'accés a tantes dades i a tantes opinions d'arreu –conseqüència de la globalitat, però també d'un tractament informatiu indiscriminat que curiosament filtra menys les extravagàncies sensacionalistes que les discrepàncies argumentades– més que aclarir pot confondre i desorientar. 

El cas és que l’excés de dades distorsiona la percepció. No solament perquè n'hi ha moltes, massa, tantes que fins i tot ens costa articular-les, digerir-les, sinó també perquè moltes són només parcials o preliminars, quan no deficients, errònies o fins i tot falses. I la informació que mereix aquesta denominació, és a dir la que produeix coneixement –en l'àmbit de la raó almenys– habitualment requereix acumulació, contrastació i assentament, característiques que la pressa, la inundació i l'atabalament no afavoreixen. 

I és justament aquesta urgència la que estimula la producció de dades i també esperona la imaginació per trobar solucions o, si més no, explicacions que els experts –de vegades només persones enginyoses amb ganes o interessos de figurar– tracten d'assolir. Iniciatives lògiques que fins i tot poden ser lloables, malgrat que també poden desorientar. 

En aquest sentit, destaca l'absència d'explicacions clares i assequibles sobre el significat d'alguns dels indicadors epidemiològics més emprats com ara el nombre de "casos", que en realitat és el nombre d'infeccions –quan no és el nombre de tests positius– i, per tant, només està relacionat amb la propagació del virus i no directament amb les persones que emmalalteixen en contagiar-se. El cas és que l'imaginari col·lectiu o, si voleu, el relat hegemònic al respecte, és el d'una catàstrofe colossal, la qual cosa influeix també en com interpretem la majoria de les dades a l'abast, atemorits per les negatives i dubtant de les més positives. Tot plegat un cercle viciós, la coneguda com retroalimentació positiva.

L'aparició de noves variants del virus –consubstancial a qualsevol virus– segueix alimentant la por i la preocupació, encara que no sapiguem del cert quines implicacions pràctiques tindrà. Per això seguim pertorbant-nos davant de les noves dades que ens continuen envaint. En aquests moments hauríem de valorar que l'augment de les infeccions no s'associa forçosament a un increment de casos clínicament greus o crítics i que l'ocupació de les UCI no és comparable a la de la primavera del 2020, dada que es podria objectivar comparant l'estada mitjana en dies dels afectats per la COVID-19 ara i abans o la letalitat.

Iniciatives que, si més no alguns, agrairíem més que les contínues apel·lacions a restringir les nostres activitats quotidianes amb el propòsit formal de reduir el risc d'empitjorar la situació, encara que potser el que es pretén en realitat és que si la cosa empitjora –que, atesa la nostra ignorància, no es pot descartar en absolut– ningú pugui retreure que no s'ha fet tot el possible per advertir-ho, encara que això comporti perpetuar la por i els efectes adversos de les mesures preventives.

També agrairíem més l'esforç per comunicar a la població, de la manera més atractiva i comprensible possible, la informació efectivament rellevant. A més de tenir en compte que és convenient que les recomanacions i, encara més, les obligacions preventives només es modifiquin en cas absolutament imprescindible per evitar desorientacions i confusions i que siguin tan clares, escarides i precises com sigui possible.

No seria estrany que la variant òmicron, més difusible, fos menys patogènica. Sense que sigui una llei biològica, la tendència adaptativa de les relacions entre hostes i paràsits acostuma a anar en aquesta direcció. Tot i que això no descarta absolutament una evolució pitjor. Perquè la incertesa és una de les característiques constitutives de la vida. Per això convé assumir-la i tractar de gestionar-la tan benèficament com es pugui. Intentant, si més no, no empitjorar les coses; és a dir, que el remei no sigui pitjor que la malaltia, pitjor no només per a la salut, perquè no només de salut viu l'home. Tot això sense subestimar el desassossec que angoixa molts clínics, particularment els que treballen a les UCI dels hospitals.

Els lectors interessats poden consultar el text "Por, incertesa i culpa davant la COVID-19 (epidemiologia, epidèmies i salut pública)". Un resum en castellà és assequible al blog de Juan Simó.