Al post de divendres passat vam veure com una meta-anàlisi demostrava que la restricció de transfusions de sang millorava resultats clínics i disminuïa mortalitat. Amb aquelles dades, un es podria preguntar: és que la sang no és prou segura? Però a la que treus el nas al debat científic, ja veus que no estem davant d'un assumpte de seguretat, sinó d'efectivitat clínica i de reaccions adverses immunitàries no prou ben conegudes fins avui. És probable, diuen els experts, que els hematies transfosos disposin d'una capacitat funcional minvada degut al propi procés d'emmagatzematge i als atacs del sistema immunitari. En canvi, les pautes de promoció d'eritropoiesi poden posar en circulació hematies joves i propis, altament competitius en funcionalitat. Segons un comentari recollit d'una conferència d'Axel Hofmann: "La nostra pròpia sang és encara el millor líquid que pot córrer per les nostres venes".
Disposar de sang suficient és, des dels treballs del Dr. Duran i Jordà a la guerra civil espanyola, un valor molt preuat que dignifica una societat evolucionada, no en va és fruit d'un èxit combinat de tossuderia solidària i enginyeria tècnica. Probablement és per aquest motiu que hi ha una concepció generalitzada, també entre els professionals, que la sang envasada és un producte barat i segur. Però ara, diversos científics ens avisen que hem de ser crítics amb l'ús que fem de la sang, i ens remarquen que les transfusions poden resultar molt més costoses del que ens indica el preu de la bossa, sobretot pel que fa a les derivades en morbimortalitat, fins avui poc estudiades.
Programes d'estalvi de sang o Patient Blood Management (PBM)
Per reduir al màxim les transfusions evitables, diverses iniciatives han confluït per desenvolupar un model que ja disposa de cos doctrinal suficient, i que es fonamenta en tres pilars: a) el primer pilar és preventiu i, entre diverses recomanacions, fomenta el treball preoperatori en persones grans anèmiques amb la finalitat de potenciar la pròpia eritropoiesi abans de la intervenció quirúrgica, b) el segon desenvolupa tota mena de propostes per minimitzar hemorràgies, sobretot les perioperatòries i postoperatòries, i c) el tercer se centra en tècniques diverses per optimitzar l'adaptació funcional a les situacions d'anèmia.
Amoïnades per les evidències, diverses societats científiques s'han mobilitzat i han desenvolupat recomanacions pràctiques que haurien de ser un suport imprescindible per als programes "locals" d'estalvi de sang. Per això els ofereixo dos links: Network for the Advancement of Transfusions Alternatives (NATA) i Documento de Sevilla de consenso sobre alternativas a la transfusión sanguínea de 2013 (aquest darrer document avalat per 4 societats científiques espanyoles).
Estudis recents mostren que els programes PBM generen retorns econòmics ràpids de les inversions que hagin necessitat. Aquest és un cas poc freqüent d'oportunitat win-win, en el qual els pacients guanyen en qualitat de vida, al mateix temps que millora la morbimortalitat i a més a més els costos es redueixen de manera molt rellevant. Si hi estan interessats no es perdin l'article: Economic considerations on transfusion medicine and patient blood management. Hofmann A, Ozawa S, Farrugia A, et al. Best Practice & Research Clinical Anaesthesiology; 27, 2013:59-68. Vegin, si no n'estan convençuts, aquest slide de conclusions del professor Hofmann a la conferència de Saint Gallen de l'any passat:
Segons Hofmann, el missatge PBM pot ser ignorat, però no refusat: "A la llum del principi de primum non nocere, diu, és una obligació ètica dels metges canviar la mentalitat imperant, condescendent amb les transfusions, per desplegar, en canvi, programes efectius d'estalvi de sang".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada