Integració de serveis: una marató més que una cursa de velocitat

Què passaria si els serveis socials i els sanitaris treballessin de manera integrada? Aquesta és una pregunta retòrica, ja que la resposta és òbvia, però tot i així no sabem per què costa tant coordinar serveis al voltant de persones amb necessitats complexes. King's Fund ja va editar fa un temps una avaluació del cas de Torbay, una experiència pionera en aquest sentit, i ara, d'acord amb la nova documentació que han publicat, sembla que a Anglaterra s'estan posant les piles en abordar un canvi real que superi el model de prestació de serveis tal com el coneixem. Aquest pas dels anglesos crec que és molt rellevant, sobretot en el moment que fa la impressió que les nostres experiències d'integració no aconsegueixen generar canvis estructurals.

Si disposen de tres minuts i mig no es perdin el vídeo de King's Fund. Però, per si no és el cas, els hi he preparat un extracte:

En els propers 20 anys el nombre de persones majors de 85 anys al Regne Unit es doblarà, en canvi el model de provisió de serveis sembla que per ell mateix no està per a una renginyeria en aquest sentit.

Mr. Sam de 87 anys pateix enfisema, diabetis i poliartrosi, i des que es va morir la seva dona que se sent sol i no es veu capaç de sortir-se'n amb tantes visites i medicacions. Mr. Sam va sovint al metge de família, però no aconsegueix comunicar-li totes les seves necessitats durant l'escàs temps de la visita ambulatòria. Quan s'ofega truca a l'ambulància i sovint acaba ingressant a l'hospital, fet que li comporta que haurà d'explicar els seus problemes a un munt de persones sempre diferents; i no sap com, a l'hora de tornar a casa s'acostumen a generar problemes de coordinació, que fan que les seves necessitats "reals" no s'abordin mai.

Per sort Mr. Sam és admès en un programa "Home Care" que compta amb un equip multidisplinari que elabora un pla terapèutic individualitzat (PTI) específic per a ell, a més de la miraculosa aparició de Kathy, una infermera comunitària, a la qual Mr. Sam ha pogut explicar-li, sense les presses del consultori, quins són els seus problemes. Ara, cada cop que es troba malament ja la pot trucar a ella en comptes d'haver-ho de fer a una ambulància, i per això va menys a l'hospital i quan, malgrat tot, ho ha de fer, és el seu PTI qui marca la pauta i "força" els professionals a coordinar-se. També han estat claus per al confort de Mr. Sam els serveis d'un voluntari d'acompanyament, que la mateixa Kathy s'ha encarregat de buscar-li.

Pel que han llegit fins ara, em diran que a casa nostra ja hi comença a haver algunes experiències en el mateix sentit (tot i que encara molt escasses). La novetat dels anglesos rau en que "Home Care" compta amb un pressupost per a Mr. Sam (commissioning en diuen) i, per tant, l'equip multidisciplinar del programa té capacitat de compra tant de serveis com de tecnologia, basant-se això sí en les necessitats detectades en el PTI de Mr. Sam.

Vegi'n el gràfic del vídeo que il·lustra molt bé el nou model, que agafa cos quan el diner corre en el sentit adequat i, per tant, hi ha menys riscos que es malbarati en actuacions desproporcionades.

Per superar les experiències de coordinació i anar cap a un canvi real d'estructures, cal que la compra de serveis es delegui en les professionals que coneixen les necessitats reals dels pacients crònics complexos. Si no es fa aquest pas, si no es modifiquen els models de pagament de serveis, els programes de pacients crònics complexos moriran d'inanició. I això no hauria de passar.