Degut a l'oportunitat del tema, en aquest segon post sobre el programa pilot britànic Personal Health Budget (PHB), vull ampliar tres qüestions: a) com s'aborda el procés PHB, b) què n'opinen els professionals, i c) il·lustrar una altra història real (al primer post PHB ja vaig parlar del cas de Roger, un pacient amb MPOC):
Els 7 passos del procés PHB (segons Nuffield Trust) són:
- Valoració de les necessitats de la persona candidata a entrar en programa.
- Elaboració d'un pressupost indicatiu.
- Identificació (d'acord amb l'equip professional) d'objectius personals en salut i benestar.
- Elaboració i aprovació del pla personalitzat (no hi ha cap més exigència que la confiança).
- Disponibilitat flexible dels diner: directe de butxaca, amb intermediaris o amb pagament de serveis.
- Posta en marxa dels serveis i suports necessaris.
- Avaluació, com a mínim, un cop a l'any.
El National Health Service calcula que aquest any 55.000 persones, amb patologies cròniques i degeneratives i necessitats sanitàries i socials complexes, podrien beneficiar-se d'un Personal Health Budget.
Què opinen els professionals implicats en la prova pilot:
En aquest video poden veure com un grup de professionals implicats en la prova pilot PHB (gestors, metges de família, infermeres, fisioterapeutes, etc.) aporten els seus punts de vista en 4 matèries:
- Flexibilitat i creativitat. Segons els professionals entrevistats, gràcies a PHB, es recullen propostes dels pacients, es discuteixen i s'adapten, i aquest és un procés flexible i creatiu.
- Implicació del pacient. Un project manager entrevistat explica que gràcies a PHB es pot comprar l'experiència clínica del propi pacient i de la seva família, en un procés que ells coneixen millor que ningú.
- Governança i risc. Tot i admetre que PHB pot anar malament, la base del projecte, diuen, és la confiança, i no cal oblidar que si no es fa res d'aquest estil, el sistema també acaba gastant en aquests pacients, i sovint malbaratant.
- Eficiència i efectivitat. Malgrat que encara és d'hora per opinar sobre això, els professionals pensen que els resultats que observen són més ajustats a les expectatives i generen més satisfacció.
A la pàgina web Personal Health Budget del NHS England hi trobaran un bon recull d'històries que ajuden a entendre la intencionalitat del projecte i, per col·laborar en la comprensió, els n'he triat un, el cas de Charles i Marion:
Charles de 70 anys està severament afectat d'una paràlisi supranuclear progressiva. La seva dona, Marion, de 66 anys, és la seva cuidadora principal, tasca que fa amb entusiasme i estimació. Amb tot, compta amb un suport de professionals finançats per NHS Continuing Healthcare, ja que ella sola no pot amb les feines bàsiques d'higiene i mobilització del seu marit. Però el temps passa i Marion se sent ofegada a casa. Ara un PHB li permet contractar 4 hores setmanals extres de professional de suport, amb l'objectiu de tenir un respir. Aquest petit pressupost, segons diu ella mateixa, li ha permès obrir una escletxa en una rutina molt aclaparadora, i tenir més forces per continuar.
El sistema ja està gastant molts recursos en persones que tenen necessitats complexes i de llarg recorregut i, molt probablement, ho fa de manera poc apropiada. Provar de donar veu als pacients, i a les seves famílies, per saber com creuen que es pot gastar una part d'aquests recursos, pot ajustar les despeses, al mateix temps que millorar les seves vivències.
Si sempre s'ha dit que el nostre sistema sanitari se sembla tant al britànic, ara, en els reptes de la cronicitat, no hauríem de tenir cap motiu per quedar enrere. La recepta és senzilla: estudiem què fan i, si pot ser, imitem-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada