dimecres, 2 de juliol de 2014

Els homes (de la meva generació) no plorem








La formació emocional ha canviat al llarg del temps. A una part dels homes de la meva generació ens van educar en la contenció de les emocions. Els homes no ploren. Expressar en públic certes emocions pot ser considerat com una grolleria (o, pitjor, com una feblesa). La intimitat (és a dir, la solitud) és l’únic espai de les emocions masculines. La intimitat entesa com un espai personal no compartit. La intimitat és un dret i, sobretot, una manera de treballar. Hi ha coses que només poden ser fruit del treball i la reflexió personal, en la més estricta intimitat.

Ja sé que simplifico. Potser no hem de parlar d’emocions i intimitat. Potser hauríem de parlar de “privacitat”. Però ara mateix hi ha un parell de fenòmens relacionats amb la digitalització que, com a mínim, se situen al límit de la privacitat: la intel·ligència col·lectiva i la transparència.

La intel·ligència col·lectiva posa en qüestió la reflexió individual com a eina bàsica per comprendre. Sumar és tan potent! Sumar des de diferents perspectives dóna solucions inèdites a problemes complexos. Però em centraré en la transparència.

La transparència l'entenem diferent la generació del Facebook o la meva. La generació dels homes que no plorem entenem la transparència des d’una perspectiva simple “s’ha de dir sempre la veritat, però no cal dir-ho tot, sempre” i la pregunta és: “Tanta transparència pot arribar a ser tòxica?”

Byung-Chul Han (Seül, 1959) és l’autor del llibre “La sociedad de la transparencia”. Diu coses interessants pel que fa a la transparència: més informació (massa informació) no ajuda necessàriament a prendre bones decisions. La intuïció juga un paper molt important. La societat exposada elimina rituals, cerimònies, referències i narrativa. La crisi actual no és l’acceleració sinó la dispersió i la dissociació temporal (p. 65)

Però la idea que més m’ha seduït d’aquest llibre és la que se centra en la confiança. Apel·lar a la transparència tradueix una societat més fràgil, en la que valors com la honradesa o la lleialtat han perdut pes. En una relació de confiança la transparència no és necessària. Portar al límit la idea de transparència pot generar un estat de “vigilància permanent” que promogui la uniformitat (p. 91). Quina cosa més terrible la idea d’uniformitat!

Naturalment que cal exigir la transparència, especialment quan ens referim als béns comuns. És obvi que l’accés a les dades ens han d’ajudar a decidir. No seré jo qui insinuï que l’obscurantisme és positiu. Però potser, unes gotes de confiança ajudarien a fer una recepta més rica.

Per acabar. El lector benevolent acceptarà que, malgrat tot, els homes de la meva generació (que no plorem en públic) som prou sensibles per valorar la tendresa, encara que de vegades mantinguem les emocions en la més estricta intimitat.

Un exemple:

La mamma morta, ària de l’òpera Andrea Chénier (1896) de Umberto Giordano (1867- 1948), interpretada per Maria Callas (1923- 1977) a l’escena de la pel·lícula Philadelphia (1993), amb Tom Hanks i Denzel Washington.