divendres, 9 d’octubre de 2015

Ja no hi ha res que jo pugui fer per aquest pacient






En un article a Washington Post, la Dra. Diane Meier, Directora del "Center to Advance Palliative Care" de l'Hospital Mount Sinai de Nova York, va explicar el cas d'una pacient seva. D'aquell escrit vull destacar la frase que va dir l'oncòleg quan la malalta, finalment, va haver d'ingressar a una unitat de cures pal·liatives: "Que quedi clar que ja no hi ha res més que jo pugui fer per ella". Ara, el tweet del Dr. Brad Stuart ens remet a un article de The New York Times que comença amb la mateixa frase, unes paraules que enfonsen les persones en la desesperança i que es continuen pronunciant a les sales clíniques, un dia rere un altre.

La Dra. Dawn Gross, la pal·liatòlega que signa aquest nou treball, diu que quan s'arriba al punt sense retorn, els metges haurien de ser, no només francs, sinó que haurien de preguntar als pacients què és el que més desitgen i què és el que més temen. Si aquestes preguntes es fan de manera honesta, les respostes, afirma la Dra. Gross, són les que marcaran el camí a seguir. "Faci el que pugui per treure'm l'ansietat", "Doni'm l'alta per estar amb la família", "Deixim anar a casa a veure el meu hort", "Mantingui'm intubada fins que arribi la meva filla de l'altra punta del món". Aquesta petita mostra del ventall de respostes possibles, deixa clar que el metge hi té molt a fer, quan ja no hi ha res a fer. Ni més ni menys ha de procurar, si és factible, que els desitjos dels pacients es compleixin, o que les seves pors s'aminorin.

La Dra. Dawn Gross diu que l'única manera de garantir que un metge ja no pot fer res per un pacient és no preguntar-li què és el que més desitja i què és el que més el preocupa. Potser el problema és que aquesta dialèctica està fora de la zona de confort professional tan preuada per molts.


Jordi Varela

Editor