Del cel a la Terra, de "Marte" a "El gran museu"

Al cel com a la Terra

Com sobreposar-nos a les grans adversitats? Podem sobreviure sols? Pot sobreviure algú sol a Mart? Ridley Scott recupera el pols sense deixar l’espectacularitat més comercial i per això ens ofereix preguntes i respostes a Marte (The martian, R. Scott, 2015). Veiem com l’astronauta Mark Watney, donat per mort pels seus companys a la superfície de Mart, ha d’enfrontar-se per ell mateix als perills del planeta roig i a la solitud. Amb més ficció (o optimisme) que ciència, veurem com els coneixements ben aplicats a la pràctica donen els seus fruits i Watney aconsegueix sobreviure una temporada, mantenint el nivell d’oxigen a l’habitacle, cultivant patates i, finalment, posant-se en contacte amb els companys. Fins aquí, una excel·lent posada en escena i una hàbil direcció, però sense gaire sorpreses. Com succeïa amb Sandra Bullock a Gravity (A. Cuarón, 2013) o amb Matthew McConaughey a Interstellar (C. Nolan, 2014), l’important és una bona base teòrica, un gran entrenament i una forta voluntat per tirar endavant. Però arriba un punt, ja ho diuen les cançons, en el que cal una mica de sort o una petita ajuda dels amics. I a Watney li cal l’ajut d’un equip per sobreviure, un equip amb recursos tècnics i humans fet d’aliances entre vells enemics, per reforçar les possibilitats d’èxit d’un projecte integrador.

A la Terra, com sempre

Baixem, però, a la Terra i mirem una experiència més quotidiana i menys prefabricada. La renovació del museu d’història de l’art de Viena és el tema d’un excel·lent documental que s’estrena ara i que tindrà, segurament, molt menys ressò que la pel·lícula d'Scott. El gran museu (Das grosse museum, J. Holzhausen, 2014) presenta amb agilitat i precisió els mecanismes d’un organisme públic per sobreviure en temps de crisi: com s’ajusta el pressupost, com es fa un rentat de cara per atraure més públic, com tenir cura de tots els detalls pel que fa a les obres i pel que fa a l’entorn... Una escena força significativa és la reunió de direcció amb el personal d’atenció a l’usuari i els vigilants de sala, on se’ls demana opinió i punts de millora. De la mateixa manera que a l’espai, tots som importants per fer equip i cal comptar amb l’experiència de cadascú. El més frapant, però, és la resposta d’una treballadora que, després d’agrair el gest diu: “Potser ara coneixeré a algun company d’altres àrees. Deu anys en aquesta casa i mai no ens ha presentat ningú. Podria ser que a partir de conèixer-nos, puguem entendre per què funcionem com ho fem i donar millors opinions o recomanacions”. Els hi sona? Toquem de peus a terra i prenguem nota.