dilluns, 18 d’abril de 2016

Medicina fragmentada versus treball multidisciplinar









Marco Inzitari, en un tuit, va oferir un link a un article del British Medical Journal i va suggerir que tots els metges joves (i no tant joves) l'haurien de llegir. Amb aquest rang tan ampli d'edats, em vaig sentir atret per l'avís i el vaig marcar. Tres mesos més tard, tot fent neteja de la carpeta de likes, he punxat el link i m'he trobat amb un excel·lent text de David Oliver, geriatre britànic, i he pensat que el Dr. Inzitari va fer bé de retuitejar-lo.

Explica el Dr. Oliver que, en el context d'una conferència sobre com haurien de ser els hospitals en un futur (integració de serveis, treball multidisciplinar, orientació geriàtrica, etc.), algú va aixecar la mà i va dir que els metges no havien estudiat medicina per ara haver de fer treball social. Amb això em va venir a la memòria que, en els meus temps de director mèdic, era freqüent que algun cap de servei digués: "Per nosaltres aquesta malalta ja està a punt per anar casa, a partir d'ara el temps que tardi a fer-ho serà cosa de l'assistent social." La medicina fragmentada sempre actua de manera tan clara com inefectiva, especialment quan es tracta de pacients amb necessitats sanitàries i socials complexes.

Prenguin nota del recull que fa l'article. Són dades que tots tenim al cap, però que juntes donen una dimensió de la pressió de la demografia sobre els hospitals. Les xifres són òbviament britàniques, però no deuen ser massa diferents de les nostres:
  • Dos terços dels pacients que ingressen en els hospitals tenen més de 65 anys
  • Una quarta part de les estades hospitalàries corren a càrrec de persones amb més de 80 anys
  • Un de cada quatre llits hospitalaris està ocupat per algú amb demència
  • La multi-morbiditat és la norma entre les persones de més de 60 anys que van a urgències
  • Les necessitats sanitàries i socials complexes són molt habituals en els pacients a quasi tots els departaments mèdics
Donat que en el moment de l'ingrés la fragilitat es una condició altament predictiva, i donat que l'avaluació geriàtrica global és un instrument que ha demostrat, en una metanàlisi de 22 assaigs clínics, que redueix la mortalitat hospitalària i els reingressos, potser va sent el moment d'explicar als metges resistents que deixin de pensar en la dicotomia entre treball mèdic i treball social i abracin el treball multidisciplinar que planifica les altes hospitalàries de manera coordinada des del moment de l'ingrés de les persones amb fragilitat geriàtrica, complexitat clínica, dependència per a les activitats quotidianes o bé amb trastorns cognitius.

David Oliver acaba l'article anhelant que a la seva propera conferència trobi que els metges, o almenys els més joves, de totes les especialitats, tinguin coneixements rudimentaris de com poden ajudar a les persones hospitalitzades a tornar a casa en les millors condicions possibles i que assumeixin que el benestar dels seus pacients és un assumpte també seu i no d'algú altre.


Jordi Varela
Editor