Un somriure marca la diferència

@captain_wolf82

Aquesta pandèmia ha estat i és una dura experiència per a qualsevol de nosaltres. En primer lloc perquè ens enfrontàvem a una malaltia desconeguda, i això ho sabíem els professionals i els pacients. En segon lloc, perquè la sensació de caos, de por i de manca de material era evident en els primers moments de la pandèmia en molts hospitals, i això ho patíem els professionals i els pacients. I, finalment, perquè els pacients havien d'estar aïllats, sense rebre visites de familiars i amics, i a més a més el seu únic contacte eren els professionals, els quals no podien reconèixer perquè els vestits de protecció (ulleres, màscares, bates, gorres, guants...) els ho impedien, i això ho vivíem els professionals i els pacients.

Les paraules “positiu” i “pneumònia” terroritzen tothom que les escolta i si els sumem els símptomes de la malaltia i les condicions d'aïllament, la situació d'estrès es multiplica. L'any 1972, el psicòleg iranià Albert Mehrabian, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia UCLA, va publicar un estudi sobre comunicació no verbal conegut com la Regla de Mehrabian 7-38-55. Aquest treball revela que en la majoria de missatges interpersonals, el 7% està constituït pel llenguatge verbal, les paraules; el 38% pels factors vocals, és a dir, el to de veu, el ritme, el volum, i la resta, el 55% restant, pel llenguatge no verbal, l'expressió facial. 

A hores d'ara no disposem d'estudis que verifiquin que els pacients de COVID-19 han patit més estrès pel fet de no poder reconèixer els professionals que els tracten, però és fàcil imaginar-se que els nivells d'endorfines dels malalts no deuen haver millorat no havent pogut reconèixer ni tan sols un somriure en tot el seu ingrés.

Alguns professionals han optat per escriure missatges d'ànim per als pacients en els seus vestits, però els de l'Hospital Scrippy Mercy de Sant Diego van decidir fer un pas més, una solució senzilla: penjar-se una fotografia de la seva pròpia cara en els equips de protecció individual (EPI). Aquesta iniciativa va ser idea d'un terapeuta respiratori que la va compartir en el seu compte d'Instagram captain_wolf82 amb un missatge sincer i empàtic. I va produir efecte. Molts centres de diferents països com l'Argentina, Rússia, Irlanda i Espanya n'han seguit l'exemple.

“Un somriure tranquil·litzador marca la diferència per a algú que està espantat”, va escriure Robertino Rodríguez a la seva xarxa social i hi va penjar una fotografia plastificada somrient dins de l'EPI. 

Sempre hi ha una manera fàcil de millorar l'experiència del pacient, d'humanitzar, i els asseguro que tranquil·litza saber quina cara amaguen els professionals sota la mascareta. 

Potser per això a mi sempre em va agradar Superman…

Mònica Almiñana

Metgessa de família. Gestora Sanitària