No és igual navegar sense vent que amb maror, no és igual gestionar una unitat sanitària en temps de calma que en pandèmia, però és útil aprendre de les tempestes perquè, com bé saben els mariners, no venen mai soles.
Els sistemes sanitaris públics europeus són estructures enormes que podríem comparar a una flota, en la qual els hospitals serien naus molt grosses i els centres de salut vaixells més petits i àgils. En aquests dies de desori, amb una pluja de protocols des de la comandància general però sense una visió clara d'allò a què ens estàvem enfrontant, cada unitat ha fet el que ha pogut. Algunes han maniobrat ràpidament, d'altres no tant, les unes ho han fet amb destresa, les altres han estat superades per les circumstàncies.
En el meu cas, he estat testimoni d'un bon exemple d'autogestió i treball en equip que ha aconseguit avançar-se als esdeveniments i triar cursos d'acció que han resultat adequats. Si haguéssim esperat les consignes oficials, sens dubte hauríem tingut més baixes entre la població i entre els sanitaris.
Tanmateix, el sistema sanitari no permet l'autogestió dels centres de salut, sotmesos a un funcionament rígid subordinat a una gerència que treballa en la distància i atenint-se exclusivament a indicadors quantitatius i mesuraments de resultats, però sense valorar qualitativament la situació i, en conseqüència, desenvolupant una funció incompleta. Si hi ha calma absoluta, el sistema funciona atès que només cal deixar que navegui a l'atzar, seguint la deriva que la seva inèrcia imposa. Però amb vent o circumstàncies de perill la cosa canvia i la cadena de comandament deixa de ser operativa per la tradicional lentitud i manca d'agilitat que presenta.
En aquestes setmanes, posar sobre la taula una proposta audaç com ara diagnosticar i tractar les pneumònies lleus en pacients joves sense comorbiditats als centres de salut per alleujar la urgència hospitalària va xocar inevitablement amb un sistema que no és capaç de flexibilitzar la seva manera de fer les coses. D'una banda, perquè la coordinació amb els hospitals és molt limitada i, de l'altra, perquè la novetat no sol ser ben rebuda per uns quadres gestors que valoren més la seguretat del “sempre s'ha fet així”, cosa comprensible perquè és norma de la casa a les estructures funcionarials de l'Estat.
Proposar que professionals de baixa o en quarantena poguessin accedir remotament als sistemes d'història clínica electrònica tampoc va ser considerat factible, malgrat que la proporció de baixes estava sent altíssima i faltava personal a tot arreu .
L'única manera d'innovar és no demanar permís. Però això, és clar, suposa una gran limitació en professions tan normalitzades com les sanitàries on és força complicat apartar-se del camí traçat.
N'és un exemple l'ús de fotos o videoconferències amb pacients dins de les tasques de telemedicina que hem desenvolupat. Molts pacients ens enviaven fotos de lesions de la pell, del coll envermellit, d'un ull irritat... A d'altres els proposàvem una videoconferència per valorar el seu estat general, la respiració i altres factors. En tots aquests casos, ho fèiem posant l'interès i la seguretat del pacient en primer lloc, però sense permís o autorització, atès que aquestes activitats no estan previstes actualment a l'organització sanitària.
Serveixi aquesta petita reflexió per posar en relleu que en un món cada vegada més complex, que s'enfronta a un horitzó de dificultat i incertesa, l'única manera de sobreviure és adaptar-s'hi i això implica flexibilitat, creativitat i innovació. Els sistemes sanitaris seran sotmesos a sobrecàrregues, perills i circumstàncies que els exigiran molt més que allò que se'ls ha requerit fins ara. Si mantenim lligades les mans dels professionals, l'adaptació no serà possible. Qüestions com l'autogestió dels centres, l'optimització de la tecnologia existent, la disminució de la burocràcia –per dotar de més temps i capacitat el professional– i incentivar la creativitat, en comptes de castigar-la, són formes d'acció que caldrà atrevir-se a implementar. La societat no s'hi conformarà si en la propera crisi no estem més ben preparats.
Salvador Casado
Metge de família. Villalba. Servicio Madrileño de Salud
Enllaç al Blog "La consulta del Doctor Casado"
Felicitats per ser innovador, de vegades la diligència dins la institució ens pot portar a la ineficàcia i a la ineficiència en moments com els que hem viscut. Jo també he innovat al marge de l’autorització, en el marc de la residencia i feliç d’haver pogut resoldre, no és això el que cal sovint en les emergències ? actuar i no esperar? Flexibilitat i agilitat, experiència que caldrà que es quedin en el dia dia futur.
ResponElimina