Quan entreu a Roda no veureu ferrar cavalls...

De petit, a finals dels 50, la meva frontera entre el món urbà i el rural era un punt indefinit de la carretera de Vic a Roda de Ter. En arribar al poble, la primera imatge era la del carreter amb un foc al carrer redreçant fustes per fer botes de vi o fent rodes de carro. Més avall, a mà dreta, el ferrer amb la fornal sempre encesa i la cara perpètuament emmascarada —el coneixia bé perquè sovint acompanyava el tiet Joan a ferrar el cavall. Davant de casa l’àvia, els troncs a punt d’entrar a la fusteria per fer es pas, d’una manera ben visible, de la natura al moble. I el carboner i l’agutzil i el boter... No en queda cap, d’aquests oficis. Més ben dit, només va resistir el ferrer perquè es va reconvertir en una “fusteria d’alumini”.

Algú dirà que els oficis no són com les professions. Potser sí, però hi ha articles molt curts que il·luminen molt. Aquest és el cas de l’article de Richard i Daniel Susskind “Technology Will Replace Many Doctors, Lawyers, and Other Professionals” publicat a la revista Harvard Business Review el dia 11 d’octubre del 2016. Hi ha professions (advocats, professions sanitàries, educadors...) que es pensen que restaran indemnes a la irrupció de la robòtica (o de la tecnologia en general) i dels canvis socials. La capacitat de judici (el judici clínic, en el nostre cas), la creativitat i l’empatia no es poden deixar en mans de les “màquines”, diuen alguns. En llegir-lo és fàcil arribar a la conclusió que a les professions els passarà el mateix que a molts oficis: desapareixeran o es transformaran profundament, o bé el nombre de professionals disminuirà molt significativament (o una combinació parcial de totes aquestes alternatives).

Naturalment no en vaig tenir prou amb l’article i em vaig comprar immediatament el llibre dels mateixos autors: El futuro de las profesiones. Algunes idees clau d’aquest llibre:

• Les tasques repetitives les farà una màquina. A més, hem d’acceptar que les màquines poden fer millor que els humans les tasques repetitives.
• Hi ha tasques que les poden fer professionals amb un nivell de capacitació “inferior” al de les professions clàssiques. En el meu anterior post “No ho sé... però sembla que els temps estan canviant” ja parlava del paper dels paramèdics. En l’atenció dels pacients grans amb problemes aguts, amb la intervenció dels paramèdics, el 78% dels pacients s’atenen a casa sense necessitat de trasllat a l’hospital.
• Diverses professions poden fer tasques similars. Els límits entre les professions són cada cop més borrosos. Les infermeres de pràctica avançada o els doctor assistants poden jugar papers complementaris als metges de família o a certes activitats de l’àmbit de l’atenció especialitzada. Això de l’atenció primària i l’atenció especialitzada pot esdevenir obsolet més aviat que no ens pensem.
• Els canals d’accés al coneixement són molt diversos. L’accés al coneixement no passa exclusivament per la via dels professionals. Internet (la digitalització) ha fet accessible el coneixement per a tothom. No hi ha àmbits professionals que excloguin l’accés del comú de la gent (Medline és accessible a tothom).
• Les tasques són més importants que els títols. Aquest és el punt clau. Si fas alguna cosa que no poden fer les màquines, la teva feina està assegurada. Si la major part de les coses (tasques) les poden fer uns altres, la teva professió no té gaire futur.

Algú pot dir que tots aquests canvis seran molt lents. És una possibilitat. Però només voldria recordar que a principis dels 70 la introducció de la rifampicina en el tractament triple de la tuberculosi va permetre el tancament de tota la xarxa de sanatoris antituberculosos en menys de 10 anys (Déu n’hi do, la velocitat de canvi).

Fins ara el discurs dominant era que aviat faltaran professionals sanitaris en relació amb les jubilacions massives dels propers anys. Per primera vegada he llegit una opinió “oficial” que posa en qüestió aquesta afirmació sense bases empíriques. Fa pocs dies, el Dr. Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, parlant de la precarietat laboral, ha confirmat que una quarta part dels metges de Catalunya es jubilaran abans de 10 anys. Ara bé, la solució al problema no és “més metges”, sinó un canvi en la manera de treballar, mantenint la massa salarial. Això vol dir més competència i més remuneració. Lliga totalment amb la idea de “tasques” que no poden fer les màquines. Encara més, el títol i el nombre són valors relatius, allò que interessa a la societat són les tasques. Les tasques que aporten valor per a les persones. 

Al final, com dèiem abans, allò que garanteix la feina no és la professió, són les tasques. És difícil que en Ray Chen perdi la feina (i això que de violinistes cada cop n’hi ha més).