Max Blecher (1909-1938) va ser un jove escriptor romanès que va passar bona part de la seva curta vida en un sanatori per a tuberculosos. A partir de textos i epístoles seves, el director Radu Jude construeix a Scarred hearts (cors ferits, amb cicatrius) una versió de l’estada al sanatori. Editada amb uns lluminosos tons pastel i amb un format quadrat amb vores arrodonides, sembla, a priori, una d’aquelles pel·lícules que anomenem “d’època”. Ans al contrari, l’obra de Jude no es limita a la reconstrucció d’un temps o d’un país, sinó que ens situa en una dimensió més enllà del temps o de l’espai.
El sanatori esdevé una sort de llimbs on els joves malalts s’aïllen d’un món a punt de caure en l’holocaust de la Segona Guerra Mundial. Un aïllament forçat per la malaltia però que els situa en un espai on conviuen amb la vida, ferida pel bacil de Koch i la mort, presagiada pel drenatge sense anestèsia d’abscessos fímics, per l’aixafament vertebral causat pel Pott i per l’opressió física delimitada per les cotilles. És en aquest espai reservat a joves malalts, en aquest corredor de la mort, on ells i elles pretenen ignorar-la. I Jude, d’acord amb ells i elles, no ens presenta una cinta fosca i depriment sinó una celebració de la vida on uns i altres lliguen, beuen i fan l’amor d’una manera tan romàntica com física, sentint com els guixos piquen els uns contra els altres mentre follen, amb ganes, amb ràbia, conscients que tal vegada no ho faran mai més.
Scarred hearts sorprèn l’espectador, doncs, per la seva lleugeresa. Esperàvem una drama semblant a La dama de les Camèlies i ens troben una colla de joves que desafien el bacil tuberculós celebrant la vida a les portes de la mort. No hem d’oblidar, però, que estem als anys trenta i que la tuberculosi equivalia a una malaltia crònica molt greu, pràcticament com un càncer. I, més encara, no hem d’oblidar que, tot i que la condemna sigui ferma, els pacients tenen dret a viure tot el que puguin, com puguin, la resta de la vida que els queda. A aquests joves se’ls recomana repòs i tranquil·litat, sabent les poques probabilitats de sobreviure. I ells opten per tirar endavant, viure de pressa. És la seva decisió, responsable, digna i possiblement raonada i raonable. Radu Jude ens ho mostra de manera suau però ben clara. I a tots nosaltres, en tant que professionals de la salut, hem de donar aquesta opció als nostres pacients. Hem de comprendre-la i afavorir-la si ens ho demanen. I quan arribi la darrera seqüència sabrem que hem facilitat el final d’acord amb les voluntats del pacient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada