 |
| @varelalaf |
El sistema actual de funcionament de l’atenció primària garanteix als ciutadans que podran veure el seu metge de família, o qui el substitueixi, cada cop que ho creguin convenient i, d’aquesta manera, el metges, en el seu dia a dia, s’enfronten a una agenda carregada de visites sense filtre previ, una font d’insatisfacció generalitzada, tant per als pacients més necessitats que se senten poc atesos, com per als metges, que malbaraten massa temps en resoldre assumptes que no els són propis, sense oblidar que, en aquest escenari, les infermeres queden relegades a un paper secundari.
En aquesta línia m’agradaria recordar que Julian Tudor Hart, metge de família britànic, i un dels inspiradors de l’atenció primària més comunitària, l’any 1971, fa 38 anys, va descriure la llei de l’assistència sanitària inversa, una observació en la qual Tudor Hart expressava que cada cop hi ha més persones que demanen hora als metges de família per problemes poc rellevants, la qual cosa és un destorb per atendre apropiadament a les persones malaltes de debò.
El triatge, una proposta per avançar
No fa massa que els serveis d’urgència dels hospitals van posar ordre al seu accés per tal d’ajustar la feina clínica als requeriments específics de cada persona. Com tot canvi, no va ser fàcil, però vist en perspectiva, l’assumpte no era tan complicat. Es va haver de convenir quins serien els criteris del triatge i, quan van estar fixats, es va formar el personal que hauria de dur a terme la tasca, i oli en un llum. Des de llavors les persones s’atenen en funció del grau d’urgència de la seva demanda i els recursos s’adeqüen a cadascun dels nivells.
Segons la meva opinió, per superar el problema actual de les agendes sense filtre, als líders de l’atenció primària els cal emmirallar-se en el triatge de les urgències para generar un model de triatge propi, però abans haurien d’estructurar equips de capçalera, un nou format col·laboratiu entre metges i infermeres de família que també hauria d’incorporar treballadors socials, administratius i altres professionals de suport. Aquest nou model hauria de solucionar les limitacions de l’actual assignació individualitzada, i ja en un marc de treball en equip, el següent pas hauria de ser establir criteris de triatge i obrir agendes diferenciades per a cada professional, considerant que també n'hi podria haver de combinades entre dos o més professionals per a atencions específiques.
Qui hauria de fer el triatge i com s’hauria de fer?
La unitat de triatge, per ser efectiva, requeriria una formació específica dels administratius que hi siguin assignats, a més de disposar d’uns mitjans telemàtics apropiats perquè tothom hi pugui contactar, si ho vol, a través dels canals que la tecnologia ofereix. Com ja havíem vist a l’exemple de la clínica de Colorado, el fet d’ordenar la demanda amb criteris professionals és clau per millorar la capacitat resolutiva, l’efectivitat clínica i el burnout.
El nou model de triatge de l’atenció primària hauria de permetre canviar el prêt-à-porter de talla única per una atenció ajustada a la naturalesa de la sol·licitud, però si, posem per cas, hi hagués un error en l’assignació, els mecanismes de coordinació propis de l’equip de capçalera haurien de servir per a les rectificacions i els ajustaments que calguin.
En resum
Els ciutadans tenen dret a ser atesos cada cop que ho creguin convenient, però això no treu que el sistema, per tal d’oferir-los l’atenció més adient, hauria de poder preveure quin és el recurs més apropiat per a cada necessitat específica. El triatge ja ha funcionat a les urgències i penso que ara toca desplegar-lo a l’atenció primària.
Si som capaços de desplegar un model de triatge eficient, potser ens adonarem que no calen més metges sinó que el convé és que els que tenim deixin de perdre el temps amb tanta burocràcia i actuacions que no els pertoquen i, de passada, infermeres, treballadors socials i administratiu podran assumir més competències.
Jordi Varela
Editor
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada