Quan resoldrem les malalties mentals?

Un article publicat recentment a The New York Times  revisa la realitat de les expectatives dipositades en la psiquiatria biològica, que a les darreres dècades havia d'aclarir moltes incògnites en salut mental. La identificació d'anomalies al cervell havia d'explicar l'aparició d'una gran varietat de trastorns mentals, però aquestes expectatives no s'han complert ni és probable que es compleixin els propers anys.

La psiquiatria que es va desenvolupar al món àrab de l'alta edat mitjana va abordar per primera vegada a la història el tractament holístic de la malaltia mental en termes humans i humanitaris. També va ser en aquest context on es van desenvolupar diverses classificacions dels trastorns mentals. S'iniciava així una història plena d'encerts i errors, entre els quals es donaven teories buides i culpabilitzadores, i també masclistes com la de la ”mare esquizofrenògena”. El 1980 va aparèixer el manual de classificació dels trastorns mentals DSM III com a transformador de la realitat de la salut mental i com a gran impulsor d'aquesta, que pretenia acabar amb l'anarquia diagnòstica i amb les explicacions exclusivament psicològiques dels trastorns mentals per començar així a bastir ponts entre la clínica i la recerca. 

Aquest esforç racionalitzador va simplificar la comprensió de la malaltia mental i va crear compartiments diagnòstics fàcilment identificables. Els investigadors, al seu torn, podien sistematitzar les seves troballes i relacionar-les amb els resultats de les tècniques diagnòstiques cada vegada més sofisticades com ara la neuroimatge o els estudis genètics. També assenyalaven la diana terapèutica d'un arsenal creixent de psicofàrmacs en desenvolupament constant. I el vocabulari es va fer senzill, assequible i es va estendre profusament a la resta de la societat, de manera que avui dia termes com “bipolar“ s'utilitzen àmpliament i en els contextos més diversos. Malgrat que al seu moment aquesta ordenació va ser molt necessària, va partir amb limitacions en l'intent de sistematitzar la complexitat del psiquisme humà i la inflació diagnòstica en va ser la pitjor conseqüència. 

Vivim en una societat molt homogeneïtzadora i amb tendència a etiquetar qualsevol comportament que es desviï del que és socialment acceptat com a normalitat, la qual cosa amaga de fet una intolerància a la diferència o diversitat individual. És a dir, per defensar-nos de l'ansietat que ens produeix allò que és diferent, tendim a utilitzar prejudicis i a estigmatitzar. L'estigma pot adoptar formes tan subtils com una actitud paternalista o un oferiment d'ajuda que no s'ha demanat, i afecta tant com et veuen els altres com la percepció de tu mateix. Reconèixer-se com a malalt comporta una disminució de les expectatives i una minusvaloració de les pròpies capacitats. 

Aquest desenvolupament en salut mental ha anat acompanyat d'una gran inversió econòmica, tant pel que fa a recerca com a l'aparició de nous tractaments farmacològics. Tanmateix, aquest desemborsament enorme no sembla proporcional als resultats pràctics i en salut obtinguts. Fins ara no s'han objectivat correlats anatomopatològics o funcionals clars en els trastorns mentals i, en cas de trobar-ne, tampoc s'ha demostrat una translació evident al tractament en un context clínic real. Fins al punt que no podem parlar d'“esquizofrènia” sinó d'“esquizofrènies”, i entitats com ara la depressió no es poden entendre sense un correlat personal i cultural, en el qual no podem oblidar la perspectiva de gènere. Això no vol dir que no hi hagi avenços importants en el camp de ciències com la genètica, però avui dia només són una promesa i no tenen aplicabilitat clínica immediata. Entre les actuacions més prometedores hi ha el tractament genètic en trastorns com l'autisme, encara llunyà a la nostra realitat actual.

L'herència genètica exerceix un paper important en el desenvolupament dels trastorns mentals, tot i que en molts casos no deixa de ser més que una predisposició. I el model de malaltia mental basat en alteracions en el balanç dels neurotransmissors es comporta d'una manera similar, molt aplicable al desenvolupament de nous fàrmacs i no tant a millorar la comprensió del patiment humà. Probablement la resposta als problemes que no encaixen bé en el corrent purament biologicista no és fer més i més el mateix i continuar augmentant la inversió en noves tecnologies. El repte actual per als científics és treballar no només d'amunt cap avall, com a experts en la matèria i posseïdors del coneixement, sinó també d'avall cap amunt, guiats pel discurs de persones que pateixen una malaltia mental i posen en marxa els seus propis recursos o els del seu entorn per superar-la.

Des de l'experiència del pacient podem enfocar-nos més cap als resultats en salut que realment tenen importància per a ell, com a expert en un procés en el qual pot haver estat mal entès i, de vegades, maltractat. Però aquesta és també la classe d'experiència que els investigadors necessitaran si esperen construir una ciència que descrigui de manera més real la plenitud del patiment mental humà. La combinació d'aspectes quantitatius i qualitatius de la persona que sofreix un trastorn mental, i l'esforç per entendre el seu procés i la seva capacitat de recuperació, han de marcar el futur de la ciència.

Bibliografia: Allen Frances, ¿Somos todos enfermos mentales? 1a ed. 2014. Editorial Ariel.
Veure post: "Som tots malalts mentals? a propòsit d'Allen Frances"