I, sobretot, no es bellugui, no fos cas que passés el metge

"Una organització molt tancada, on la informació no flueix. Mentre ets a l'hospital, vius en un ambient on ningú no vol tenir la responsabilitat de comunicar-se amb tu. De fet, fan recaure aquesta responsabilitat en el malalt: si té algun problema, truqui al timbre que vindrà algú. Mentrestant, quedi’s aquí. I, sobretot, no es bellugui, no fos cas que passés el metge."

Aquest és el relat que em va traslladar un familiar, fa dues setmanes, quan m'intentava explicar la seva estada recent a l'hospital després de trenta anys sense trepitjar-ne cap. I va afegir: "T'adones que ets a les seves mans (de segur que en bones mans, sobre això no hi tinc res a dir), però de tu no se n’espera res.” I va repetir expressament: “Ah sí, que no et belluguis de l’habitació, no fos cas que passés el metge..."



Aquesta és, malauradament, una situació comuna en moltes plantes d'hospitalització. El pacient esdevé l’únic element estàtic en una habitació per on van passant un munt de professionals atrafegats que no es comuniquen del tot bé entre ells. Com que ell s’està quiet esdevé, paradoxalment, el punt de trobada i el transmissor final d’una informació que no necessàriament és precisa i completa.

La fragmentació de l’assistència a la planta d’hospitalització

“L’hospital és un joc de pistes”, afegeix el meu mistery patient. “La infermera vol donar-me informació, però és el metge qui ho ha de fer. El metge vindrà, però tampoc sabem a quina hora passarà... I, quan finalment ho fa, intenta explicar-me, en poc més de dos minuts, alguna cosa. I així, finalment, soc jo qui acaba informant la infermera que em faran una prova i he d'estar en dejú. Ella no en sap res, però m’assegura que anirà a comprovar la informació al sistema. Posteriorment passa l'auxiliar amb l’esmorzar, però jo la informo que he d'estar en dejú. Sorpresa, m’assegura que va a consultar aquest punt a la infermera. Tot seguit arriba un auxiliar sanitari i se m'emporta a fer la prova a radiologia. A la planta -2, a radiologia, l’administrativa comprova que no té cap petició de prova i em tornen a pujar a planta. La infermera, que m’estava buscant, em diu que després de parlar amb el metge, finalment han decidit fer-me la prova demà. Hi ha hagut un malentès. Després de tota aquesta odissea han passat tres hores i jo encara no he esmorzat. Ja no hi ha servei, però puc menjar un iogurt i una galeta.”

A banda del risc inherent que la fragmentació de la informació pot suposar en la qualitat i la seguretat clíniques, també ocasiona una pèrdua important de temps dedicat a  solucionar errors i malentesos.

Tota aquesta problemàtica és l’herència d’una estructura hospitalària encara molt jerarquitzada que allunya els diferents perfils professionals entre si. Metges, tècnics, infermeres, auxiliars, treballadors socials i administratius depenen de departaments o direccions diferents, tenen condicions i horaris de treball diversos i, sovint, metodologies de treball i objectius diferents.  

El tràfec de la planta d’hospitalització segurament funcionaria de manera més efectiva i eficient si treballéssim en microsistemes clínics consistents, tal com els defineix en Jordi Varela en el seu post Estenent els microsistemes clínics a tot arreu, en “grups de professionals tècnicament preparats que comparteixen valors i que saben col·laborar entre ells amb la finalitat d'aconseguir objectius desitjats".

Treball en equip i tècniques de comunicació clínica

Malgrat que és molt important que es resolguin aspectes bàsics que facilitarien la vida dels professionals, com ara una millor gestió de torns, l’equilibri entre càrregues de treball, més dotació de recursos, formació en lideratge i gestió del canvi, etc., cal que paral·lelament es vagin posant en pràctica eines, protocols i tècniques de comunicació clínica.

L’objectiu és la millora de la coordinació entre professionals i la focalització en les necessitats del pacient quan està hospitalitzat, necessitats no només sanitàries sinó també psicològiques i socials. Si poguéssim treballar més cap a l’autogestió i l’apoderament dels equips clínics, potser el meu familiar podria haver tingut una experiència ben diferent.

“Estic ben informat del que em passa, del que em faran a partir d’ara i de quins són els objectius del meu tractament perquè he rebut la visita d’un equip multidisciplinari de professionals que ha revisat el meu cas davant meu i he pogut resoldre dubtes. També sé que la infermera de tarda està informada del dolor que he patit avui i del canvi en la pauta de medicació perquè he presenciat el canvi de torn d'infermeria.

Estic tranquil perquè cada dues hores una infermera o una auxiliar fa la ronda per la meva habitació per saber si tot està bé, especialment pel que fa al dolor, la posició i les meves necessitats d’anar al lavabo. A més a més distingeixo perfectament les infermeres de les auxiliars perquè en arribar es van presentar i em van explicar en què em podria ajudar cadascuna.

Cada vegada que un nou professional m’atén, repassa amb mi els elements clau del meu tractament. De fet, hi ha un tauler a la meva habitació amb informació consensuada per l’equip sobre el meu pla clínic, les noves medicacions, les proves que m'han de practicar i els meus objectius i expectatives de salut. Això darrer, gràcies al fet que en ingressar em van preguntar quines eren les tres coses que descriurien millor, al meu entendre, una bona atenció i estada a l’hospital. Avui ha passat la supervisora de planta per preguntar-me com m’estaven cuidant i saber si podia fer alguna cosa per millorar la meva estada a l’hospital.”

En definitiva, és important que cerquem espais de trobada per al debat, el treball en equip i, sobretot, eines per sistematitzar i compartir millor la informació. Hem de fer de l’hospital “un lloc on la informació flueixi i tothom vulgui tenir el luxe i l'oportunitat de comunicar-se amb el pacient.“