Paco Miralles
Nos omnes male
Aquest mateix terme també es recull en el llibre L'Hospital del Futur, editat recentment per la Societat Espanyola de Medicina Interna (SEMI). Un bon document, tot i que s'hi hagi obviat l'oferta assistencial en centres privats, que és de qualitat i gens menyspreable al nostre país.
Durant aquesta pandèmia, estructures sanitàries antigament rígides han esdevingut més flexibles i mal·leables per necessitat. La covid ha reforçat la necessitat de canvi als hospitals, els quals s'han de convertir en estructures més àgils i adaptables no només davant de situacions extremes. Hi ha molts arguments que podrien justificar aquest canvi de model però, en nom de la simplicitat, em limitaré a cinc punts. Els avanço que crida l'atenció que malgrat ser reconeguts des de fa temps, s'hagi fet molt poc per buscar-hi la solució.
Canvis en el perfil epidemiològic. Els hospitals van ser dissenyats per tractar malalties agudes. En general han demostrat que ho fan bé. La curació d'aquestes malalties ha aconseguit, entre altres coses, que les expectatives de vida s'allarguin, per la qual cosa ara la casuística ha canviat i tenim un nombre important de pacients crònics. Avui dia la morbiditat més freqüent és la multimorbiditat, tal com es va publicar a JAMA, és a dir, els pacients crònics no solen tenir una malaltia sinó un conjunt de malalties. Això augmenta la fragilitat de molts pacients, que han d'ingressar en estructures sanitàries no concebudes amb aquest objectiu. L'ingrés els fa més vulnerables i desenvolupen una síndrome posthospitalització que els obliga a reingressar el mes següent fins en un 30% dels casos. I sant tornem-hi.
Modificacions en la configuració sociològica. Gràcies a la democratització del coneixement i la informació, la societat és més exigent i té més bon criteri a l'hora de prendre decisions. El concepte d'autocura està fent forat. Els ciutadans cada vegada són més conscients que s'aconsegueix més salut amb canvis d'hàbits de vida que amb el sistema sanitari. Les estructures sanitàries aporten un 20-25% del total de resultats en salut i el 75% restant de resultats s'assoleixen fora de les estructures sanitàries. En termes poblacionals s'aconsegueix més salut fora de l'hospital que dins.
Preocupació per la sostenibilitat. L'actual corrent hospitalcentrista ha fet que desatenguem models sanitaris que a priori haurien de ser més eficaços per a la salut comunitària i d'un cost més baix, és a dir, més eficients. Un exemple: a Espanya, l'any 2019, la despesa sanitària total va ser d'uns 115.500 milions d'euros, 51.500 dels quals van correspondre als hospitals. Però no sembla que hi hagi gaire interès per revertir aquesta situació, de manera que continuarem utilitzant un recurs car com el llit d'aguts en pacients que no sols podrien ser menys onerosos en un altre entorn, sinó que a més a més l'hospital els pot ocasionar un risc més gran.
Noves opcions tecnològiques. El desenvolupament tecnològic ens permet mantenir pacients malalts fora de l'hospital amb seguretat. Els sistemes de sensorització i telemetria han millorat pel que fa a funcionalitat i facilitat d'ús i han abaratit molt els costos. Gràcies a l'internet de les coses es pot donar la paradoxa que disposem de més informació en temps real de pacients que són a casa seva que dels ingressats en una habitació de l'hospital.
Nou model de negoci. Els sanitaris continuem creient-nos únics i exclusius. Els darrers anys, sectors com la banca, el comerç, els viatges i la televisió han canviat radicalment i s'han hagut d'inventar nous models de negoci. Continuem pensant que això només afecta tercers i que el nostre sector és tan “especial” que no es pot canviar. No estem sabent llegir els senyals que la societat ens envia a través d'altres sectors. L'Hospital Sant Joan de Déu va ser un visionari fa anys i hi ha un abans i un després de la transformació per al centre i els seus malalts.
Si entréssim en els detalls, de ben segur que hi ha molts més motius per afavorir el canvi, però l'important és acceptar que aquest és necessari. En una conferència que va impartir Clayton Christensen, professor de Harvard, va proposar la innovació disruptiva –que es basa a simplificar, abaratir i estendre's (vegeu post)– com a mètode per superar la crisi de l'hospitalisme. Això, traduït al sector sanitari, consisteix a descentralitzar la provisió sanitària des dels hospitals cap a l'atenció primària, la comunitària i la domiciliària.
Kaiser Permanente ho fa de manera exemplar. Avui podem treure l'hospital de la seva estructura i col·locar-lo a tot arreu. Necessitem institucions més permeables i diluïdes en la comunitat. Hospitals on puguin acudir els especialistes de primària quan hi ingressa un pacient que ells estan seguint. Estructures que siguin capaces de fer hospitalització domiciliària com a norma, la qual cosa ens ajudaria a aconseguir la tan perseguida continuïtat assistencial i a implicar la comunitat en la cura dels malalts, milloraria la qualitat de vida dels pacients i ens permetria disposar d'un sistema més eficient i invertir en processos que aportin més salut a la població.
En aquest blog (1, 2, 3) s'han escrit molts posts convidant a l'assistència en comunitat amb exemples de com fer-ho. Però aquests models no serviran de gaire si no aconseguim un canvi cultural en els clínics i els directius: hem d'abandonar la rutina de les intervencions puntuals i l'assistència fragmentada per portar a terme una tasca col·laborativa amb els col·legues i amb els pacients crònics, als quals hem d'ajudar a mantenir l'estabilitat en els seus estils de vida.
Em costa molt de creure que les persones intel·ligents, i n'hi ha moltes, que dirigeixen grans grups hospitalaris o decideixen polítiques sanitàries públiques o privades no són conscients de la necessitat del canvi. Per això només trobo com a causa de l'immobilisme una energia que sol restar en lloc de sumar: la inèrcia.
Enllaç al blog Doctor Miralles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada