Chomel
Els estralls de la pandèmia
L'article de Pifarré i col·laboradors(1) sobre la mortalitat prematura atribuïble a la COVID-19 ha estat l'eix d'un debat organitzat per Funcas i moderat pel professor Félix Lobo(2). En aquesta trobada s'ha analitzat si les dràstiques mesures preventives adoptades per limitar l'expansió del virus SARS-CoV-2 van ser pertinents i proporcionades. En altres paraules, si el remei no havia estat pitjor que la malaltia, fins i tot reconeixent que en aquell moment era molt difícil impulsar reaccions més moderades, amb l'objectiu de saber si en el futur hauríem de ser més continguts.
La suposició, lògica i versemblant, que atesos els antecedents de la pandèmia aquesta quedaria en poca cosa més que una grip s'ha anat mostrant incorrecta, tot i que els qui –més que advertir– van denunciar que s'acostava una catàstrofe ja en les primeres etapes del procés ho fessin basant-se en intuïcions, especulacions i, en certa manera, desitjos o temors o –per ser més precís– expectatives hipotètiques. Aquesta idea també es va estendre entre els que no creien que es tractés d'una cosa particularment greu.
Visió salubrista de la pandèmia
Però per valorar la magnitud de la tragèdia en les seves dimensions reals no n'hi havia prou amb l'experiència personal de les víctimes, els seus afins o els professionals i treballadors dels serveis sanitaris, impressionats per una situació excepcional. Perquè quan els problemes sanitaris són predominantment col·lectius és imprescindible una perspectiva poblacional que, se suposa, proporciona la salut pública. Com recordava fa poc Albert Moravia, editor de l'American Journal of Public Health(3), va ser lamentable el poc protagonisme dels salubristes a l'hora d'identificar i comunicar el significat d'indicadors epidemiològics que s'interpreten inadequadament, tal com passa amb la confusió entre el nombre de casos "nous" i el de noves infeccions.
Així doncs, la condició d'infectat no equival a la de malalt, ni tan sols a la de malalt lleu, atès que com sembla que confirmen els fets, molts dels infectats no presenten cap simptomatologia. Però el cas és que, a Espanya, durant els mesos d'abril i maig de 2020 es multiplicaven les defuncions, particularment en els grups de més edat i entre aquelles persones que patien problemes de salut crònics, dos factors que no són independents. Unes morts que, en bastants casos, culminaven un procés patològic sobtat i tan breu que pràcticament no donava temps per reaccionar. Tot i que actualment els anomenats casos crítics són una petita proporció dels infectats, provoquen consternació i desesperació.
Emocions que sovint tenyeixen d'angoixa i aflicció la mirada sobre la situació que, a més a més, afecta d'una manera particular les persones internades en residències per a la tercera edat on són acollides, o més aviat estacionades, aquelles persones grans que no disposen d'una alternativa millor. Una situació que requereix una anàlisi explícita, especialment respecte a si les intervencions sanitàries han estat o no adequades i si han perjudicat encara més les persones internades i fins i tot els seus familiars i afins, alguns dels quals, just és reconèixer-ho, només aleshores van recordar que els tenien allà.
Val a dir que la perspectiva epidemiològica pròpia de la salut pública tampoc era gaire fàcil d'aplicar, entre altres raons perquè el recurs a la comparació amb situacions més o menys semblants quedava molt distorsionat, precisament a causa de l'allau de dades que l'epidèmia generava, dades que no s'havien recollit en altres pandèmies anteriors.
Pandèmies que a més han estat relegades a l'oblit malgrat el notori impacte que han tingut, com l'anomenada grip asiàtica de 1957-58 o la de Hong Kong, deu anys més tard. Ningú no sap quants infectats pels virus gripals, respectivament A (H2N2) i A (H3N2), es van produir en aquelles ocasions i encara que alguns països disposen de dades sobre hospitalitzacions causades per aquelles epidèmies, la distribució i, sobretot, els equipaments i el nivell de desenvolupament d'aleshores eren molt diferents dels actuals.
Visió històrica de les pandèmies
Valdria la pena, tanmateix, comparar l'impacte d'aquestes pandèmies mitjançant l'anàlisi de les mortalitats atribuïbles respectives, encara que, com que la mort és inevitable, almenys ara com ara, l'envelliment de la població pot distorsionar la valoració. De fet, l'estimació de l'excés de morts per totes les causes que proporcionava el sistema de monitoratge de la mortalitat (MoMo), establert precisament perquè no passessin desapercebudes epidèmies de grip que la vigilància epidemiològica específica fos incapaç de detectar, va ser una de les primeres proves fefaents que ens enfrontàvem a un problema de salut pública important.
Tot i que als escèptics encara els quedava l'esperança que l'excés de morts, bona part de les quals no es podia atribuir a cap altra causa que la COVID-19, incloent-hi la iatrogènia deguda a tractaments a la desesperada, es limités bàsicament a les persones grans de salut precària, una cosa molt més suportable des d'una perspectiva col·lectiva que la mortalitat per la malària, per exemple, que s'emporta majoritàriament infants de menys de cinc anys.(4)
Aquí rau precisament l'encert del treball citat, mitjançant el qual es tracta de quantificar la mortalitat prematura, comptant els anys de vida potencialment perduts en una sèrie de 81 països gràcies a l'existència d'una base de dades que recull, emmagatzema i permet certs ajustos de les defuncions certificades i causades per la COVID-19 segons l'edat.
Una anàlisi que, malgrat les limitacions, moltes de les quals reconegudes pels mateixos autors, suggereix que la gravetat de la pandèmia és indubtablement gran. Perquè en tots els països analitzats les morts prematures són considerables. I també perquè s'observa un gradient entre el grau de desenvolupament polític, social i econòmic i la mortalitat precoç, de manera que la proporció entre la mortalitat prematura i el grau de desenvolupament dels països mostra una forta associació.
Desigualtats de la pandèmia
Les desigualtats impliquen que els països menys preparats per afrontar l'epidèmia siguin els que en pateixin les pitjors conseqüències, una inequitat que ja s'ha produït als països més desenvolupats, almenys al nostre, on tant les persones més afectades per la infecció com pels efectes adversos de les mesures protectores pertanyen als col·lectius socialment més desfavorits.
Atès que els països menys desenvolupats disposen de pitjors sistemes de registre de la mortalitat, no es pot menysprear el biaix atribuïble a un excés de certificació de defuncions per COVID-19, per exemple en aquells casos en què no es disposa de proves analítiques de confirmació.
Limitacions que també poden afectar les estadístiques dels països més desenvolupats –com suposen els autors del treball–, encara que estan convençuts que és probable que algunes de les morts provocades per la COVID-19, bastants en la seva opinió, s'escapin del còmput oficial. Una eventualitat que no es pot descartar mentre no es faci una validació adequada de la notificació, com també passa en sentit contrari perquè morir infectat no és equivalent a morir a causa de la COVID-19.(5)
Mesuraments per solucionar –i avançar-nos– als problemes
La veritat és que trigarem a disposar d'una valoració precisa de la magnitud de la tragèdia, si és que ho aconseguim. Magnitud que per descomptat importa a l'hora de proposar, establir, recomanar i adoptar mesures de prevenció i control, un aspecte que cobreix àmpliament l'article citat.
Però la qüestió és que, per molt important que sigui un problema, si no es disposa de mesures eficaces per solucionar-lo, la magnitud, és a dir, la freqüència i gravetat d'aquest, no sembla justificació suficient per a una reacció que no és en absolut innòcua i que, sobretot si es prolonga, pot provocar tants perjudicis o més que els directament o indirectament atribuïbles a la pandèmia.
Directament perquè algunes de les morts prematures produïdes és molt probable que es deguin a altres causes relacionades amb el retard terapèutic, sense oblidar l'eventual impacte en la salut mental dels qui han estat confinats en espais i hàbitats reduïts. I també indirectament, en el cas de les relacionades amb la capacitat econòmica familiar, amb la població escolar o amb les importants restriccions en l'exercici d'alguns drets polítics.
A tall de conclusió, cal destacar la importància de disposar d'uns dispositius de salut pública competents i solvents que ens permetin adoptar les respostes més assenyades i serenes possibles davant l'eventualitat de noves pandèmies que, tard o d'hora, ens amenacin de nou. Una salut pública de qualitat, per descomptat, seguint les recomanacions de Gro Harlem Brundtland quan, com a directora general de l'OMS durant l'episodi del SARS, ens instava a preparar-nos davant de les pròximes epidèmies reforçant la infraestructura de la salut pública. "...Fan falta més epidemiòlegs (de camp, no de saló) i salubristes. Establir millors sistemes de vigilància i de control, coordinats robustament en tots els àmbits...".(6)
Bibliografia
1. Pifarré H. Acosta E, López Casasnovas G, Lo A, Nicodemo C, Riffe T, Myrskyil M. Global years of life lost to COVID-19. Sci Rep. 2021 Feb 18;11(1):3504.doi: 10.1038/s41598-021-83040-3.
2. Economía y políticas de salud: "De la investigación a la acción": Años de vida perdidos por COVID-19. Dificultades de estimación y comparación de la mortalidad JORNADA VIRTUAL 23 de junio de 2021. Accesible en: Economía y políticas de salud: “De la investigación a la acción": Años de vida perdidos por COVID-19. Dificultades de estimación y comparación de la mortalidad - Funcas
3. Morabia A. The Public Health we need. AmJ Public Health 2021; 110: 923-4.
4. OMS World Malaria Report 2020. November 2020.
5. Cirera L, Segura A, Hernández I. Muertes por COVID-19. No están todos los que son ni son todos los que están. Gac Sanit 2020. Disponible online el 28 de agosto de 2020 DOI: 10.1016/j.gaceta.2020.06 .00.
6. Brundtland G H. Comunicado de prensa. OMS. 5 de julio de 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada