Tots els sistemes sanitaris necessiten racionalitzar costos, al mateix temps que solucionar un munt de problemes complexos i millorar resultats en salut. Parlem, doncs, de reptes difícils, que poden esdevenir impossibles sense la implicació dels metges, i per això m'ha semblat rellevant l'article "Engaging Doctors in the Health Care Revolution" de Thomas Lee i Toby Cosgrove que, des de Harvard Business Review, han cercat el desllorigador en Max Weber i les seves 4 motivacions fonamentals per a les accions socials.
Motivació 1. Cercar propostes nobles
Quan es reuneixen gestors i metges ho haurien de fer per parlar de pacients, de qualitat i de resultats, i si de debò volen canviar el statu quo, no s'haurien de moure d'aquest guió. La conversa, per tant, no hauria de començar mai per contractes i compensacions, això, si de cas, va al final, després dels acords principals. Els gestors han d'escoltar, han de valorar punts de vista i han de saber generar un procés en el qual totes les parts implicades haurien de tenir l'oportunitat de modelar els detalls de l'operativa. Per a aquests processos, convindria tenir ben present un guió bàsic de 3 punts, que els autors extreuen de Mayo Clinic: a) en el moment d'asseure's, tothom ha de tenir clar que les coses no poden continuar fent-se com s'estan fent, b) el projecte transformador que es plantegi ha d'estar inequívocament centrat en el pacient, i c) aquest és un camí que tots els implicats faran junts.
En aquest punt, no em puc d'estar de donar-los un consell: perdin (o guanyin) 4 minuts mirant aquest video que Cleveland Clinic ha promogut per als programes de formació dels seus professionals: If we could see inside others' hearts. "Si com a professional ets capaç de posar-te a la pell dels pacients, o a la dels companys -els vénen a dir-, llavors ets un dels nostres, segur que amb tu anirem bé".
Motivació 2. Cercar la motivació intrínseca
Als metges els agrada ser valorats i, per tant, accepten l'avaluació, sempre que percebin els objectius marcats com oportuns i consistents (des de la perspectiva de la pràctica clínica de valor), i per demostrar la validesa d'aquestes afirmacions, els autors presenten dos casos d'èxit en la implicació dels metges, l'un amb incentivació econòmica (Geisinger) i l'altre sense (Cleveland). És a dir, això de la implicació dels metges no va necessàriament de diners, sinó de coherència.
Motivació 3. Promoure el respecte
El respecte s'ha de basar en el valor que cada metge aporta als pacients, als col·legues i a l'organització, per aquest ordre. Per aquest motiu, Lee i Cosgrove citen Utah Health Care, on s'ha implantat un sistema personalitzat (per a cada metge) d'indicadors de qualitat i de resultats i, de manera gradual, la informació s'ha anat oferint en obert i, amb això, afirmen, Utah ha demostrat que aquest model esperona l'eficiència, l'efectivitat clínica, i el respecte pel valor de la feina ben feta.
Motivació 4. Promoure el sentiment de pertinença
Als professionals els agrada identificar-se amb la seva institució i, més enllà de la imatge corporativa, el que ha de prevaldre ha de ser allò que tan bé transmeten els de Mayo Clinic: "Aquí tenim una manera de fer les coses", en el benentès que els metges tenen més tendència a implicar-se en organitzacions (siguin centres d'atenció primària, hospitals o centres sociosanitaris) que ofereixen una manera corporativa de relacionar-se amb els pacients, una manera de cooperació professional, una manera de veure la qualitat assistencial, etc. És allò que s'entén com institucions acollidores, o també "hospitals magnètics".
D'acord amb els postulats de Max Weber, i la interpretació de Lee i Cosgrove, això de la implicació dels metges en el sistema sanitari va de protagonisme en la gestió clínica, d'autoestima, de respecte i de sentiment de pertinença a la institució on es treballa. Per tant, models retributius, models organitzatius i drets adquirits, malgrat la seva importància, haurien de venir després d'haver abordat les motivacions weberianes, si el que es vol és avançar.
El meu agraïment al Dr. Jordi Amblàs per haver-me facilitat, a través de twitter, el post referent.
Jordi Varela
Editor
Jordi Varela
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada